En guàrdia!

Capítol 893. Napoleó Bonaparte és un dels grans noms de la història política i militar europea, un home que es va fer a si mateix i que va arribar a dalt de tot des de ben avall. El brillant estrateg i general que s'havia guanyat l'admiració de molts contemporanis com a últim garant dels valors republicans de la Revolució Francesa acabaria sent un emperador autoproclamat, temut pels plans de conquerir Europa de punta a punta i per la brutalitat dels mètodes que va fer servir per intentar aconseguir-ho. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Napoleó, la Revolució i els catalans".

Capítol 893. Napoleó Bonaparte és un dels grans noms de la història política i militar europea, un home que es va fer a si mateix i que va arribar a dalt de tot des de ben avall. El brillant estrateg i general que s'havia guanyat l'admiració de molts contemporanis com a últim garant dels valors republicans de la Revolució Francesa acabaria sent un emperador autoproclamat, temut pels plans de conquerir Europa de punta a punta i per la brutalitat dels mètodes que va fer servir per intentar aconseguir-ho. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Napoleó, la Revolució i els catalans".

Capítol 893. Napoleó Bonaparte és un dels grans noms de la història política i militar europea, un home que es va fer a si mateix i que va arribar a dalt de tot des de ben avall. El brillant estrateg i general que s'havia guanyat l'admiració de molts contemporanis com a últim garant dels valors republicans de la Revolució Francesa acabaria sent un emperador autoproclamat, temut pels plans de conquerir Europa de punta a punta i per la brutalitat dels mètodes que va fer servir per intentar aconseguir-ho. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Napoleó, la Revolució i els catalans".

Capítol 892. A mitjans del segle XIX, entre 1853 i 1862, un projecte aixecat amb molts esforços en terres de ponent va esdevenir una de les obres d'enginyeria hidràulica més imponents de la història. El Canal d'Urgell, que va del Tossal a Montoliu de Lleida, s'estén al llarg de 144 quilòmetres de canal principal i 76 més de canal auxiliar. En el traçat destaca el túnel de Montclar, de gairebé cinc quilòmetres de longitud; durant un segle, el més llarg d'Europa. Centenars de pagesos, paletes i peons, alguns d'ells presos obligats a treballar, així com uns quants enginyers i empresaris, van protagonitzar una transformació del paisatge i la mentalitat del país, en un procés comparable, per la magnitud i els resultats assolits, a la conquesta de l'Oest americà. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Canosa, periodista, escriptor i guionista. Director del magazín La Mira i autor del llibre "Aigua a les venes. Crònica d'un miracle català universal".

Capítol 892. A mitjans del segle XIX, entre 1853 i 1862, un projecte aixecat amb molts esforços en terres de ponent va esdevenir una de les obres d'enginyeria hidràulica més imponents de la història. El Canal d'Urgell, que va del Tossal a Montoliu de Lleida, s'estén al llarg de 144 quilòmetres de canal principal i 76 més de canal auxiliar. En el traçat destaca el túnel de Montclar, de gairebé cinc quilòmetres de longitud; durant un segle, el més llarg d'Europa. Centenars de pagesos, paletes i peons, alguns d'ells presos obligats a treballar, així com uns quants enginyers i empresaris, van protagonitzar una transformació del paisatge i la mentalitat del país, en un procés comparable, per la magnitud i els resultats assolits, a la conquesta de l'Oest americà. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Canosa, periodista, escriptor i guionista. Director del magazín La Mira i autor del llibre "Aigua a les venes. Crònica d'un miracle català universal".

Capítol 891. Una de les dictadures comunistes més longeves del segle XX va ser també una de les més severes. Entre el 1944 i la seva mort, el 1985, Enver Hoxha va governar Albània amb mà de ferro i una política de repressió constant de qualsevol mena de dissidència, interna o externa. Hoxha va ser un líder inflexible amb els adversaris ideològics i fidel al marxisme-leninisme ortodox, clarament alineat amb el bloc soviètic encapçalat per Stalin, però també capaç d'anar per lliure i combatre qualsevol temptació revisionista. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Xavier Baró, doctor en Història per la Universitat de Barcelona i professor adjunt del Departament d'Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya.

Capítol 891. Una de les dictadures comunistes més longeves del segle XX va ser també una de les més severes. Entre el 1944 i la seva mort, el 1985, Enver Hoxha va governar Albània amb mà de ferro i una política de repressió constant de qualsevol mena de dissidència, interna o externa. Hoxha va ser un líder inflexible amb els adversaris ideològics i fidel al marxisme-leninisme ortodox, clarament alineat amb el bloc soviètic encapçalat per Stalin, però també capaç d'anar per lliure i combatre qualsevol temptació revisionista. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Xavier Baró, doctor en Història per la Universitat de Barcelona i professor adjunt del Departament d'Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya.

Capítol 890. Entre el segle XVI i el XVIII, gairebé cada capella i altar de cada església de Catalunya va acabar presentant als fidels un nou retaule, fet normalment de fusta d'àlber blanc que era daurada i policromada posteriorment. En molts casos substituïen els antics retaules baixmedievals, la majoria en mal estat de conservació. L'estudi dels retaules concebuts en l'època moderna reflecteix les creences, les expectatives, les pors i les ànsies dels catalans d'aquell moment. Són centenars de retaules, entre els quals en destaquen alguns d'impressionants, ja sigui per l'aspecte sumptuós i monumental, per la finor dels treballs o pel fet de tenir un disseny ben original. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Bosch, doctor en Història de l'Art per la Universitat de Girona, professor de la Universitat de Girona i director tècnic de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, el CERCA.

Capítol 890. Entre el segle XVI i el XVIII, gairebé cada capella i altar de cada església de Catalunya va acabar presentant als fidels un nou retaule, fet normalment de fusta d'àlber blanc que era daurada i policromada posteriorment. En molts casos substituïen els antics retaules baixmedievals, la majoria en mal estat de conservació. L'estudi dels retaules concebuts en l'època moderna reflecteix les creences, les expectatives, les pors i les ànsies dels catalans d'aquell moment. Són centenars de retaules, entre els quals en destaquen alguns d'impressionants, ja sigui per l'aspecte sumptuós i monumental, per la finor dels treballs o pel fet de tenir un disseny ben original. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Bosch, doctor en Història de l'Art per la Universitat de Girona, professor de la Universitat de Girona i director tècnic de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, el CERCA.

Capítol 890. Entre el segle XVI i el XVIII, gairebé cada capella i altar de cada església de Catalunya va acabar presentant als fidels un nou retaule, fet normalment de fusta d'àlber blanc que era daurada i policromada posteriorment. En molts casos substituïen els antics retaules baixmedievals, la majoria en mal estat de conservació. L'estudi dels retaules concebuts en l'època moderna reflecteix les creences, les expectatives, les pors i les ànsies dels catalans d'aquell moment. Són centenars de retaules, entre els quals en destaquen alguns d'impressionants, ja sigui per l'aspecte sumptuós i monumental, per la finor dels treballs o pel fet de tenir un disseny ben original. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Bosch, doctor en Història de l'Art per la Universitat de Girona, professor de la Universitat de Girona i director tècnic de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, el CERCA.