En guàrdia!

Capítol 817. A mitjans del segle XIV, el Consell de Cent de Barcelona va fer aixecar un edifici que s'havia de convertir en l'epicentre de l'activitat comercial i industrial d'una ciutat abocada al mar. De fet, aquesta construcció se situava ben a prop de la línia de costa, separada de la Muralla de Mar per un carrer ben estret. Al llarg de la història, la Casa de la Llotja, que aquest és el seu nom, ha estat testimoni de molts esdeveniments rellevants. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Pons, llicenciat en Humanitats i Màster en Gestió Cultural per la UOC.

Capítol 817. A mitjans del segle XIV, el Consell de Cent de Barcelona va fer aixecar un edifici que s'havia de convertir en l'epicentre de l'activitat comercial i industrial d'una ciutat abocada al mar. De fet, aquesta construcció se situava ben a prop de la línia de costa, separada de la Muralla de Mar per un carrer ben estret. Al llarg de la història, la Casa de la Llotja, que aquest és el seu nom, ha estat testimoni de molts esdeveniments rellevants. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Pons, llicenciat en Humanitats i Màster en Gestió Cultural per la UOC.

Capítol 817. A mitjans del segle XIV, el Consell de Cent de Barcelona va fer aixecar un edifici que s'havia de convertir en l'epicentre de l'activitat comercial i industrial d'una ciutat abocada al mar. De fet, aquesta construcció se situava ben a prop de la línia de costa, separada de la Muralla de Mar per un carrer ben estret. Al llarg de la història, la Casa de la Llotja, que aquest és el seu nom, ha estat testimoni de molts esdeveniments rellevants. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Pons, llicenciat en Humanitats i Màster en Gestió Cultural per la UOC.

Capítol 816. El compositor rus Dmitri Xostakóvitx ja va ser, en vida, un home polèmic. Encara avui és motiu de debat quina va ser la seva postura respecte a l'estalinisme. De fet, el mateix règim va mantenir una actitud ambivalent amb la seva obra. Això no vol dir que Xostakóvitx no fos un dels músics fonamentals del segle XX, per la seva fusió de la tradició russa i els corrents occidentals més trencadors. Però la seva obra també va ser sempre qüestionada per la relació del músic amb el poder totalitari soviètic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Juan Carlos Moreno, escriptor, historiador i crític musical.

Capítol 816. El compositor rus Dmitri Xostakóvitx ja va ser, en vida, un home polèmic. Encara avui és motiu de debat quina va ser la seva postura respecte a l'estalinisme. De fet, el mateix règim va mantenir una actitud ambivalent amb la seva obra. Això no vol dir que Xostakóvitx no fos un dels músics fonamentals del segle XX, per la seva fusió de la tradició russa i els corrents occidentals més trencadors. Però la seva obra també va ser sempre qüestionada per la relació del músic amb el poder totalitari soviètic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Juan Carlos Moreno, escriptor, historiador i crític musical.

Capítol 816. El compositor rus Dmitri Xostakóvitx ja va ser, en vida, un home polèmic. Encara avui és motiu de debat quina va ser la seva postura respecte a l'estalinisme. De fet, el mateix règim va mantenir una actitud ambivalent amb la seva obra. Això no vol dir que Xostakóvitx no fos un dels músics fonamentals del segle XX, per la seva fusió de la tradició russa i els corrents occidentals més trencadors. Però la seva obra també va ser sempre qüestionada per la relació del músic amb el poder totalitari soviètic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Juan Carlos Moreno, escriptor, historiador i crític musical.

Capítol 815. A finals dels anys 20, les obres de l'Exposició Internacional a Montjuïc van atraure treballadors d'altres llocs de l'Estat que, acompanyats de les seves famílies, es van instal·lar a Barcelona. La ciutat va haver d'absorbir 200.000 nous habitants, que van anar a parar a barris de barraques i nous suburbis improvisats com el de les Cases Barates de Can Tunis. Un nen de dos anys acompanyava els pares en aquella recerca de feina i dignitat. Estava destinat a esdevenir un escriptor imprescindible, de veu humil i discurs poderós. Amb la publicació d'"Els altres catalans", el 1964, Francesc Candel, Paco per als amics, donava veu als que no la tenien i traçava una radiografia precisa d'una part del país que alguns no volien veure. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Genís Sinca, llicenciat en Periodisme per la UAB, periodista d'investigació i autor de diverses biografies, com "La providència es diu Paco".

Capítol 815. A finals dels anys 20, les obres de l'Exposició Internacional a Montjuïc van atraure treballadors d'altres llocs de l'Estat que, acompanyats de les seves famílies, es van instal·lar a Barcelona. La ciutat va haver d'absorbir 200.000 nous habitants, que van anar a parar a barris de barraques i nous suburbis improvisats com el de les Cases Barates de Can Tunis. Un nen de dos anys acompanyava els pares en aquella recerca de feina i dignitat. Estava destinat a esdevenir un escriptor imprescindible, de veu humil i discurs poderós. Amb la publicació d'"Els altres catalans", el 1964, Francesc Candel, Paco per als amics, donava veu als que no la tenien i traçava una radiografia precisa d'una part del país que alguns no volien veure. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Genís Sinca, llicenciat en Periodisme per la UAB, periodista d'investigació i autor de diverses biografies, com "La providència es diu Paco".

Capítol 815. A finals dels anys 20, les obres de l'Exposició Internacional a Montjuïc van atraure treballadors d'altres llocs de l'Estat que, acompanyats de les seves famílies, es van instal·lar a Barcelona. La ciutat va haver d'absorbir 200.000 nous habitants, que van anar a parar a barris de barraques i nous suburbis improvisats com el de les Cases Barates de Can Tunis. Un nen de dos anys acompanyava els pares en aquella recerca de feina i dignitat. Estava destinat a esdevenir un escriptor imprescindible, de veu humil i discurs poderós. Amb la publicació d'"Els altres catalans", el 1964, Francesc Candel, Paco per als amics, donava veu als que no la tenien i traçava una radiografia precisa d'una part del país que alguns no volien veure. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Genís Sinca, llicenciat en Periodisme per la UAB, periodista d'investigació i autor de diverses biografies, com "La providència es diu Paco".

Capítol 814. Si hi ha una causa comuna que va unir reis i prínceps de la Corona d'Aragó, des de Ramon Berenguer IV fins a Jaume II, no va ser només l'expansió territorial ni la conquesta de la Mediterrània.... sinó que va ser la proliferació d'amants i fills il·legítims. La majoria de matrimonis reials eren acordats per pures finalitats successòries, sense amor pel mig, les parelles oficials passaven força temps separades, i als mascles de la família els faltava temps per posar a prova l'eròtica del poder. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador.