En guàrdia!

Capítol 814. Si hi ha una causa comuna que va unir reis i prínceps de la Corona d'Aragó, des de Ramon Berenguer IV fins a Jaume II, no va ser només l'expansió territorial ni la conquesta de la Mediterrània.... sinó que va ser la proliferació d'amants i fills il·legítims. La majoria de matrimonis reials eren acordats per pures finalitats successòries, sense amor pel mig, les parelles oficials passaven força temps separades, i als mascles de la família els faltava temps per posar a prova l'eròtica del poder. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador.

Capítol 814. Si hi ha una causa comuna que va unir reis i prínceps de la Corona d'Aragó, des de Ramon Berenguer IV fins a Jaume II, no va ser només l'expansió territorial ni la conquesta de la Mediterrània.... sinó que va ser la proliferació d'amants i fills il·legítims. La majoria de matrimonis reials eren acordats per pures finalitats successòries, sense amor pel mig, les parelles oficials passaven força temps separades, i als mascles de la família els faltava temps per posar a prova l'eròtica del poder. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador.

Capítol 813. Entre els segles XVI i XVII, la monarquia hispànica va rebre una onada d'immigració procedent de França que no havia tingut comparació fins aleshores. Era el contingent d'immigrants estrangers més gran en nombre. Aquest fet va tenir especial incidència a l'Aragó i a Catalunya, on els immigrants tenien més tendència a establir-s'hi definitivament que a la resta de la Península. I quan aquests francesos, la majoria occitans, feien arrels en un lloc, no era estrany que acabessin casant-se, normalment amb dones vídues. La composició dels matrimonis en aquells temps es va veure condicionada per aquest i per altres factors demogràfics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joana Maria Pujades Mora, professora agregada dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora principal de l'àrea de Demografia Històrica del Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB.

Capítol 813. Entre els segles XVI i XVII, la monarquia hispànica va rebre una onada d'immigració procedent de França que no havia tingut comparació fins aleshores. Era el contingent d'immigrants estrangers més gran en nombre. Aquest fet va tenir especial incidència a l'Aragó i a Catalunya, on els immigrants tenien més tendència a establir-s'hi definitivament que a la resta de la Península. I quan aquests francesos, la majoria occitans, feien arrels en un lloc, no era estrany que acabessin casant-se, normalment amb dones vídues. La composició dels matrimonis en aquells temps es va veure condicionada per aquest i per altres factors demogràfics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joana Maria Pujades Mora, professora agregada dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora principal de l'àrea de Demografia Històrica del Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB.

Capítol 812. L'esclat de la insurrecció de proporcions històriques que va tenir lloc a Rússia la nit del 6 al 7 de novembre del 1917 (25 a 26 d'octubre, segons el calendari rus) va actuar com un detonant de canvis polítics i socials arreu d'Europa i el món, també en un territori sense estat propi com Catalunya. Si bé en un primer moment la Revolució Russa va tenir pocs defensors a casa nostra, l'interès per establir contacte amb el moviment comunista internacional va anar creixent al llarg dels anys 20 i 30, encara de manera més evident quan la Guerra Civil va obrir un període de lògica revolucionària i l'URSS va fer efectiu l'ajut sol·licitat per la República. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Puigsech Farràs, professor d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor del llibre "La Revolució Russa i Catalunya".

Capítol 811. Durant el regnat de Ferran II, el darrer Trastàmara, entre 1479 i 1516, es produeix una pèrdua del pes polític i econòmic de Barcelona. Aquest monarca estava decidit a aprofitar la situació crítica en què havia quedat la capital catalana després de la derrota a la Guerra Civil mantinguda contra el seu pare, Joan II. De fet, a la Corona d'Aragó, després d'anys de decadència, es va rebre el nou rei com una mena de messies. Tot i que les mesures i disposicions dictades pel rei teòricament eren el resultat d'una negociació amb els diferents sectors de l'oligarquia de la ciutat, des de la distància Ferran Catòlic va laminar el poder del Consell de Cent tant com li va ser possible. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 810. L'independentisme català, com a moviment polític organitzat, va travessar moments crítics al llarg del segle XX, convertit en una causa marginal. Durant els anys 60 i 70, quan l'oposició a la dictadura franquista semblava ser la prioritat que desplaçava altres objectius, que per alguns eren utopies, hi va haver qui defensava obertament la independència de Catalunya. Entre aquestes persones que desafiaven el corrent majoritari hi havia la historiadora i activista Eva Serra, una de les fundadores del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, el 1969. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Botran Pahissa, màster en Història Comparada per la UAB. Ha fet l'estudi introductori i ha compilat els escrits del llibre "Eva Serra. Per la Revolució Catalana".

Capítol 810. L'independentisme català, com a moviment polític organitzat, va travessar moments crítics al llarg del segle XX, convertit en una causa marginal. Durant els anys 60 i 70, quan l'oposició a la dictadura franquista semblava ser la prioritat que desplaçava altres objectius, que per alguns eren utopies, hi va haver qui defensava obertament la independència de Catalunya. Entre aquestes persones que desafiaven el corrent majoritari hi havia la historiadora i activista Eva Serra, una de les fundadores del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, el 1969. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Botran Pahissa, màster en Història Comparada per la UAB. Ha fet l'estudi introductori i ha compilat els escrits del llibre "Eva Serra. Per la Revolució Catalana".

Capítol 809. El carlisme va mostrar unes arrels catòliques profundes com a senyal d'identitat davant del liberalisme. La religió va esdevenir per als carlins una font de legitimitat de cara a aspirar al tron espanyol, encara més que les raons dinàstiques. En el cas del pretendent autoproclamat rei amb el nom de Carles VII, el seu comportament en l'esfera política, en la militar i en la més privada no sempre s'acompanyava del virtuosisme d'un presumpte príncep catòlic. Aquest fet va erosionar la seva imatge irremeiablement, fins i tot entre els propis seguidors. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Ferran Toledano, doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 809. El carlisme va mostrar unes arrels catòliques profundes com a senyal d'identitat davant del liberalisme. La religió va esdevenir per als carlins una font de legitimitat de cara a aspirar al tron espanyol, encara més que les raons dinàstiques. En el cas del pretendent autoproclamat rei amb el nom de Carles VII, el seu comportament en l'esfera política, en la militar i en la més privada no sempre s'acompanyava del virtuosisme d'un presumpte príncep catòlic. Aquest fet va erosionar la seva imatge irremeiablement, fins i tot entre els propis seguidors. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Ferran Toledano, doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona.