En guàrdia!

Entre el 1786 i el 1790, Joan Soler Faneca, un arquitecte sense títol oficial però amb obres tan destacades en el seu currículum com el palau de Llotja de Barcelona o el palau March de la Rambla Santa Mònica, va treballar en el projecte d'un canal de regadiu i navegació que hauria de ser el motor del canvi econòmic a la comarca de l'Urgell. La professora d'Història de l'Art de la UAB Maria Garganté recorda la tasca de Soler Faneca en el disseny del canal d'Urgell, l'obra d'enginyeria civil més important de tot el segle XIX a Catalunya.

"Joan Soler Faneca i el canal d’Urgell". Entre el 1786 i el 1790, Joan Soler Faneca, un arquitecte sense títol oficial però amb obres tan destacades en el seu currículum com el palau de Llotja de Barcelona o el palau March de la Rambla Santa Mònica, va treballar en el projecte d’un canal de regadiu i navegació que hauria de ser el motor del canvi econòmic a la comarca de l’Urgell. La professora d’Història de l’Art de la UAB Maria Garganté recorda la tasca de Soler Faneca en el disseny del canal d’Urgell, l’obra d’enginyeria civil més important de tot el segle XIX a Catalunya.

Entre el 1786 i el 1790, Joan Soler Faneca, un arquitecte sense títol oficial però amb obres tan destacades en el seu currículum com el palau de Llotja de Barcelona o el palau March de la Rambla Santa Mònica, va treballar en el projecte d'un canal de regadiu i navegació que hauria de ser el motor del canvi econòmic a la comarca de l'Urgell. La professora d'Història de l'Art de la UAB Maria Garganté recorda la tasca de Soler Faneca en el disseny del canal d'Urgell, l'obra d'enginyeria civil més important de tot el segle XIX a Catalunya.

Del 4 a l'11 de febrer del 1945, Ióssif Stalin, Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt es reunien a la península de Crimea per definir l'estratègia de les tres grans potències mundials davant la ja imminent derrota de l'Alemanya nazi. En el primer capítol de la sèrie dedicada a la Guerra Freda, el catedràtic d'Història Contemporània per la UB Joan Villarroya analitza la Conferència de Ialta, la gènesi del conflicte latent i complex que va dividir el món en dos blocs a la fi de la II Guerra Mundial.

Guerra Freda 1. La Conferència de Ialta.  Del 4 a l’11 de febrer del 1945, Ióssif Stalin, Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt es reunien a la península de Crimea per definir l’estratègia de les tres grans potències mundials davant la ja imminent derrota de l’Alemanya nazi. En el primer capítol de la sèrie dedicada a la Guerra Freda, el catedràtic d’Història Contemporània per la UB Joan Villarroya analitza la Conferència de Ialta, la gènesi del conflicte latent i complex que va dividir el món en dos blocs a la fi de la II Guerra Mundial.

Del 4 a l'11 de febrer del 1945, Ióssif Stalin, Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt es reunien a la península de Crimea per definir l'estratègia de les tres grans potències mundials davant la ja imminent derrota de l'Alemanya nazi. En el primer capítol de la sèrie dedicada a la Guerra Freda, el catedràtic d'Història Contemporània per la UB Joan Villarroya analitza la Conferència de Ialta, la gènesi del conflicte latent i complex que va dividir el món en dos blocs a la fi de la II Guerra Mundial.

Solien ser reclutats entre presoners de guerra i criminals que confiaven rebre l'indult de l'emperador per la seva destresa en la lluita. Tot i així, també hi havia ciutadans lliures, homes i dones, que escollien fer carrera com a gladiadors. Alguns, com Hermes, Espícul o Espàrtac, fins i tot van esdevenir herois populars. El professor d'Història Antiga de la UAB Jordi Cortadella ens trasllada a la sorra dels combats de gladiadors, tradició d'origen etrusc que els romans van adaptar per convertir-la en l'espectacle de masses més important, tant en l'època republicana com en l'imperial.

Els gladiadors.  Solien ser reclutats entre presoners de guerra i criminals que confiaven rebre l’indult de l’emperador per la seva destresa en la lluita. Tot i així, també hi havia ciutadans lliures, homes i dones, que escollien fer carrera com a gladiadors. Alguns, com Hermes, Espícul o Espàrtac, fins i tot van esdevenir herois populars. El professor d’Història Antiga de la UAB Jordi Cortadella ens trasllada a la sorra dels combats de gladiadors, tradició d’origen etrusc que els romans van adaptar per convertir-la en l’espectacle de masses més important, tant en l’època republicana com en l’imperial.

Solien ser reclutats entre presoners de guerra i criminals que confiaven rebre l'indult de l'emperador per la seva destresa en la lluita. Tot i així, també hi havia ciutadans lliures, homes i dones, que escollien fer carrera com a gladiadors. Alguns, com Hermes, Espícul o Espàrtac, fins i tot van esdevenir herois populars. El professor d'Història Antiga de la UAB Jordi Cortadella ens trasllada a la sorra dels combats de gladiadors, tradició d'origen etrusc que els romans van adaptar per convertir-la en l'espectacle de masses més important, tant en l'època republicana com en l'imperial.

El mes de maig del 1968, milers d'estudiants, treballadors i professionals liberals de classe mitjana es van llençar als carrers de París en un esclat de rebel·lia popular contra un Estat autoritari i caduc. Felip Solé, periodista i realitzador de televisió, rememora aquest moviment que, tot i no tenir reivindicacions comunes ni una organització unificada, va aconseguir paralitzar l'economia i la política franceses i va precipitar la fi de la presidència de De Gaulle.