El compositor de la setmana

Avui hem sentit: Simfonia núm. 7, "Leningrad" (1r i 2n). Aquesta setmana explorarem les obres simfòniques que va compondre Dmitri Xostakóvitx durant la Segona Guerra Mundial: tres simfonies colossals que reflecteixen tot el que va viure entre 1941 i 1945. La primera d'aquestes tres simfonies de guerra, la Setena, porta per títol "Leningrad", i va ser composta durant el terrorífic setge de les tropes nazis sobre la ciutat on havia nascut i on vivia l'autor. Un setge que va durar 862 dies i que va provocar més d'un milió de morts, pels bombardejos però sobretot per la fam i el fred. La Vuitena va ser composta l'estiu del 1943, just després de la crucial batalla de Stalingrad, i ja reflecteix la desolació i la desesperança pel futur que s'albirava. La Novena simfonia havia de ser l'exaltació musical patriòtica i triomfalista per la victòria soviètica, però Xostakóvitx la va convertir en un univers sonor delirant, sarcàstic i grotesc, que va desfermar la ira de les autoritats soviètiques.

Avui hem sentit: "Triumphlied", op. 55; "Schicksalslied" ("Cant del destí"), op. 54. "Frei aber einsam", "lliure però sol", va ser el lema de vida, a partir de la maduresa, de Johannes Brahms. Una solitud que va començar a tastar quan vorejava els quaranta anys, en una època especialment fructífera quant a creació, amb obres de grans dimensions i alhora íntimes, de gestació lenta i totes amb un altíssim component emocional que les vincula a la seva situació personal, amb el caràcter reservat i solitari, amb la convulsa relació amb Clara Schumann (i amb la seva filla Julie), amb l'ombra allargada dels mestres del passat recent (Beethoven, Schubert...), i amb la indecisió constant sobre el seu futur professional. Obres que acaben sent una confessió personal a través dels textos triats, i de la mateixa música.

Avui hem sentit: "Liebeslieder waltzer" ("Valsos amorosos"), op. 52; Quartet de corda en do menor, op. 51, núm. 1 (fragment); Quartet de corda en la menor, op. 51, núm. 2 (fragment). "Frei aber einsam", "lliure però sol", va ser el lema de vida, a partir de la maduresa, de Johannes Brahms. Una solitud que va començar a tastar quan vorejava els quaranta anys, en una època especialment fructífera quant a creació, amb obres de grans dimensions i alhora íntimes, de gestació lenta i totes amb un altíssim component emocional que les vincula a la seva situació personal, amb el caràcter reservat i solitari, amb la convulsa relació amb Clara Schumann (i amb la seva filla Julie), amb l'ombra allargada dels mestres del passat recent (Beethoven, Schubert...), i amb la indecisió constant sobre el seu futur professional. Obres que acaben sent una confessió personal a través dels textos triats, i de la mateixa música.

Avui hem sentit: "Rinaldo", Cantata op. 50; "Von ewiger Liebe" ("De l'amor etern"), op. 43 núm. 1. "Frei aber einsam", "lliure però sol", va ser el lema de vida, a partir de la maduresa, de Johannes Brahms. Una solitud que va començar a tastar quan vorejava els quaranta anys, en una època especialment fructífera quant a creació, amb obres de grans dimensions i alhora íntimes, de gestació lenta i totes amb un altíssim component emocional que les vincula a la seva situació personal, amb el caràcter reservat i solitari, amb la convulsa relació amb Clara Schumann (i amb la seva filla Julie), amb l'ombra allargada dels mestres del passat recent (Beethoven, Schubert...), i amb la indecisió constant sobre el seu futur professional. Obres que acaben sent una confessió personal a través dels textos triats, i de la mateixa música.

Avui hem sentit: "Un Rèquiem alemany" (números 5, 6 i 7); Rapsòdia per a contralt i cor masculí, op. 53. "Frei aber einsam", "lliure però sol", va ser el lema de vida, a partir de la maduresa, de Johannes Brahms. Una solitud que va començar a tastar quan vorejava els quaranta anys, en una època especialment fructífera quant a creació, amb obres de grans dimensions i alhora íntimes, de gestació lenta i totes amb un altíssim component emocional que les vincula a la seva situació personal, amb el caràcter reservat i solitari, amb la convulsa relació amb Clara Schumann (i amb la seva filla Julie), amb l'ombra allargada dels mestres del passat recent (Beethoven, Schubert...), i amb la indecisió constant sobre el seu futur professional. Obres que acaben sent una confessió personal a través dels textos triats, i de la mateixa música.

Avui hem sentit: "Un Rèquiem alemany" (números 1, 2, 3 i 4). "Frei aber einsam", "lliure però sol", va ser el lema de vida, a partir de la maduresa, de Johannes Brahms. Una solitud que va començar a tastar quan vorejava els quaranta anys, en una època especialment fructífera quant a creació, amb obres de grans dimensions i alhora íntimes, de gestació lenta i totes amb un altíssim component emocional que les vincula a la seva situació personal, amb el caràcter reservat i solitari, amb la convulsa relació amb Clara Schumann (i amb la seva filla Julie), amb l'ombra allargada dels mestres del passat recent (Beethoven, Schubert...), i amb la indecisió constant sobre el seu futur professional. Obres que acaben sent una confessió personal a través dels textos triats, i de la mateixa música.

Avui hem sentit música de mobiliari: "Un salon"; "Chez un bistrot"; "Retrat de Sòcrates-El banquet" (del drama "Sòcrates"); "La belle excentrique"; "Ludions"; "Mercure" (ballet); "Relâche" (Fragments). Erik Satie és un dels creadors més peculiars i curiosos de la història de la música. "Nascut massa jove en un temps massa vell", va dir en certa ocasió, Satie va viure a cavall del XIX i el XX sense casar-se amb cap mena d'estètica ni corrent d'avantguarda: circula solitari com un anacoreta per les boires del simbolisme "fin de siècle", les músiques per a sectes religioses estrafolàries, les dives dels cabarets de Montmartre (per a qui escriu cançons picants i precioses), l'academicisme més tronat (del qual se'n fum a cor què vols), i les bufonades escèniques per a obres dadaistes que acaben provocant escàndols i duent-lo a la presó. Un llunàtic genial, audaç i visionari, que va viure còmode en condicions miserables i que no va ser plenament reconegut fins després de morir.

Avui hem sentit: "Sports et divertissements"; "Trois valses du précieux degouté"; "Coses vistes a dreta i esquerra (sense ulleres)"; "Parade"; "Sonatine buréaucratique"; "Embarquement pour Cythère". Erik Satie és un dels creadors més peculiars i curiosos de la història de la música. "Nascut massa jove en un temps massa vell", va dir en certa ocasió, Satie va viure a cavall del XIX i el XX sense casar-se amb cap mena d'estètica ni corrent d'avantguarda: circula solitari com un anacoreta per les boires del simbolisme "fin de siècle", les músiques per a sectes religioses estrafolàries, les dives dels cabarets de Montmartre (per a qui escriu cançons picants i precioses), l'academicisme més tronat (del qual se'n fum a cor que vols), i les bufonades escèniques per a obres dadaistes que acaben provocant escàndols i duent-lo a la presó. Un llunàtic genial, audaç i visionari, que va viure còmode en condicions miserables i que no va ser plenament reconegut fins després de morir.

Avui hem sentit: "Aperçus désagréables"; "Prélude en tapisserie"; "En habit de cheval"; Deux Gymnopédies"; "Preludis flàccids per a un gos"; Veritables preludis flàccids"; "Le piège de Méduse"; "Embryons dessechées"; "Croquis et agaceries...". Erik Satie és un dels creadors més peculiars de la història de la música. "Nascut massa jove en un temps massa vell", Satie va viure a cavall del XIX i el XX sense casar-se amb cap mena d'estètica ni corrent d'avantguarda: circula solitari com un anacoreta per les boires del simbolisme "fin de siècle", les músiques per a sectes religioses estrafolàries, les dives dels cabarets de Montmartre (per a qui escriu cançons picants i precioses), l'academicisme més tronat (del qual se'n fum a cor que vols), i les bufonades escèniques per a obres dadaïstes que acaben provocant escàndols i duent-lo a la presó. Un llunàtic genial, audaç i visionari, que va viure còmode en condicions miserables i que no va ser plenament reconegut fins després de morir.

Avui hem sentit: "Preludi de la porta heroica del cel"; "Pièces froides-Danses de travers"; "Jack-in-the-box", patomima; "La diva de l'Empire"; "Tendrement"; "Je te veux"; Le Picadilly"; La Poudre d'or"; "Trois morceau en forme de poire". Erik Satie és un dels creadors més peculiars de la història de la música. "Nascut massa jove en un temps massa vell", Satie va viure a cavall del XIX i el XX sense casar-se amb cap mena d'estètica ni corrent d'avantguarda: circula solitari com un anacoreta per les boires del simbolisme "fin de siècle", les músiques per a sectes religioses estrafolàries, les dives dels cabarets de Montmartre (per a qui escriu cançons picants i precioses), l'academicisme més tronat (del qual se'n fum a cor que vols), i les bufonades escèniques per a obres dadaïstes que acaben provocant escàndols i duent-lo a la presó. Un llunàtic genial, audaç i visionari, que va viure còmode en condicions miserables i que no va ser plenament reconegut fins després de morir.