En guàrdia!

"Incerta glòria", testimoni dels seus anys d'activisme contra la dictadura de Primo de Rivera i la lluita al front a la Guerra Civil, ha esdevingut una obra cabdal de la literatura catalana del segle XX. Però, al marge de la producció literària, la contribució de Joan Sales a la conservació i defensa de la llengua durant el franquisme va anar molt més enllà a través de la seva feina com a editor. Al front del Club Editor, Sales va publicar en català clàssics com "La plaça del diamant", de Mercè Rodoreda, o "Bearn", de Llorenç Vilallonga. Sempre al servei de la causa de mantenir al marge d'artificis el català literari i aproximar-lo al llenguatge del carrer. En parla Francesc Canosa, professor de Comunicació i autor del documental "Joan Sales: l'home incòmode, la veritat que fa nosa".

L'En guàrdia celebra els 500 programes amb un especial obert al públic que repassa els millors moments de la seva trajectòria. Enric Calpena reuneix al Born Centre Cultural els historiadors Josep M. Solé i Sabaté, Agustí Alcoberro, Oriol Juqueras i Borja Antela, que han assessorat el programa en diferents èpoques.

El 5 d'agost del 1899 els gremis catalans anunciaven que no pagarien el rebut de la contribució en protesta per l'augment d'impostos decretat pel ministre d'Hisenda Raimundo Fernández. Era la primera mostra de resistència passiva d'uns contribuents que sostenien la quart part del pressupost de l'Estat, asfixiat econòmicament pel desastre colonial. Francesc Roca, doctor en Ciències Econòmiques i professor de Política Econòmica de la UB, analitza el tancament de caixes de finals del segle XIX, una estratègia que el govern espanyol va combatre declarant l'estat de guerra i empresonant alguns comerciants.

Entre 1849 i 1865 es va construir bona part de la xarxa ferroviària catalana. En poc més de quinze anys, la longitud explotada havia passat dels 28 quilòmetres de la primera línia de la Península entre Barcelona i Mataró a més de 600. El tren era més econòmic i veloç que el transport terrestre o marítim i la burgesia catalana havia vist en el sector la possibilitat de reproduir el model anglès de societat industrial, a més d'un lucratiu negoci. El catedràtic emèrit de la UB Pedro Pascual analitza el període d'expansió de la xarxa ferroviària catalana que, tot i acabar bruscament amb la greu crisi borsària del 1866, va afavorir el creixement econòmic i el nivell de vida de Catalunya a inicis del segle XX.

El 13 de juliol del 1954 el govern català a l'exili va decidir oferir la presidència de la Generalitat a un ferm defensor de la democràcia i els drets humans. Un català profundament compromès amb el país i de destacada trajectòria en el camp de l'activisme polític. Pau Casals va rebutjar l'oferta en un telegrama adreçat a Josep Tarradellas 8 dies després. Núria Ballester, directora de la Vil·la-Museu Pau Casals del Vendrell, ens acosta a l'obra d'un dels músics més importants del segle XX i al compromís cívic i polític d'aquest català universal.

El 1922 es creava el primer club de bàsquet català: el Laietà Basket-Ball Club. El mateix any, el pare Eusebio Millán formava els primers equips infantils a les Escoles Pies de Barcelona. La pràctica esportiva nord-americana que uns anys abans havia introduït a Catalunya el mestre Eladi Homs començava a entendre's no només com una eina pedagògica, sinó com un esport de competició. Lluís Puyaltó, director del Centre d'Estudis de la Fundació del Bàsquet Català rememora les diferents etapes d'aquest esport a Catalunya, des dels seus inicis als patis escolars fins a la seva consolidació com a esport professional.

La visió perversa de la dona fomentada per l'Església a l'Edat Mitjana va justificar durant segles la relegació del col·lectiu femení en l'escala social. Els nous aires intel·lectuals de la Il·lustració no van generar gaires canvis al respecte: la dona va continuar supeditada a la voluntat de l'home a través de la institució matrimonial, en una societat encara profundament patriarcal. Mariela Fargas, doctora en Història Moderna i autora de llibre "Les dones en l'Àntic Règim", relata com el pensament il·lustrat va confinar la dona a l'àmbit domèstic per exercir la tasca d'educadora del futur ciutadà.

La seva participació com a militar en la defensa de Barcelona el 1714 li va valdre la confiscació de tots els seus bens i l'exili a Viena. Va ser en aquesta ciutat que Francesc de Castellví va escriure la seva obra "Narracions històriques", una valuosa crònica sobre la Guerra de Successió que descriu esdeveniments viscuts en primera persona sobre una exhaustiva base documental. El director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, ens acosta a la figura de Castellví, el jove aristòcrata amb vocació militar que esdevindria el cronista de les primeres dècades del segle XVIII a Catalunya.

Des de la supressió del Consolat de Mar a mans de Felip V i el decret de Nova Planta, menestrals i comerciants no havien deixat de pressionar la monarquia per crear un organisme regulador de la creixent activitat comercial i industrial de Catalunya. Aquesta reivindicació va ser atesa finalment per Ferran VI el 1758 amb la creació de la Junta de Comerç. L'historiador i professor de la Facultat d'Economia i Empresa Àlex Sánchez recorda el compromís de la nova institució amb la innovació tecnològica i científica de l'activitat industrial catalana.

La llegenda èpica la va forjar Homer amb la Ilíada. La guerra entre grecs i troians va ser descrita en obres de clàssics com Eurípides, Agamèmnon o Sòfocles i va fascinar conqueridors de la talla d'Alexandre el Gran. Però, fins a quin punt es corresponen els fets narrats a la literatura clàssica amb la història real de Troia? El doctor en Història de Grècia Borja Antela distingeix entre realitat i llegenda pel que fa al cosmopolita enclavament comercial de l'estret dels Dardanels que va desaparèixer al voltant de l'any 1200 abans de Crist, destruït per un atac encara sense aclarir.