En guàrdia!

Capítol 856. En els últims anys de la dinastia catalanoaragonesa, es van succeir en el tron els dos fills de Pere el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí I l'Humà. En un context de corrupció institucional, crisi financera i conflictes pendents a Sardenya, Sicília i la frontera amb França, que aquests dos germans no tinguessin un hereu va ser només un dels problemes que se li van plantejar a la Corona. Cadascun d'aquests dos reis va enfocar el seu regnat de manera ben diferent: mentre que a Joan I se'l va acabar anomenant "el descurat" per la mala gestió, Martí I, tot i la feblesa de la seva autoritat, va intentar esmenar alguns dels desgavells que li havien estat llegats. La mort d'aquest últim el 1410 va ser l'inici de la fi de la dinastia, certificada dos anys després al Compromís de Casp. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ernest Belenguer, catedràtic emèrit d'Història Moderna de la UB i membre de l'IEC. Autor de "La fi de la dinastia catalana. Joan I i Martí I l'Humà".

Capítol 855. L'estiu de 1674 va ser decisiu per a la història de la ciència. A la ciutat neerlandesa de Delft, Antoni van Leeuwenhoek va descobrir que en mirar a través d'una lent minúscula se li oferia a la vista tot un nou món de dimensions extraordinàriament petites. Leeuwenhoek havia construït un aparell, el microscopi, que obria les portes al desenvolupament d'una nova ciència, la microbiologia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Accensi, professor del Departament de Sanitat i d'anatomia animal de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CRESA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 854. Un dels fenòmens culturals bàsics per entendre la recuperació de la llengua i la cultura als països de parla catalana durant el franquisme és la Nova Cançó. Al País Valencià, amb totes les dificultats pròpies del moment, més enllà de l'èxit de Raimon o d'Ovidi Montllor, hi va haver molts altres grups i cantants que van apostar per reivindicar la identitat a través de la música. Tot i la crisi que va experimentar la Nova Cançó als anys vuitanta, el llegat d'aquests artistes es pot rastrejar fins als nostres dies. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Viadel, periodista i escriptor, professor de Periodisme a Blanquerna i doctor en Sociologia per la Universitat de València.

Capítol 854. Un dels fenòmens culturals bàsics per entendre la recuperació de la llengua i la cultura als països de parla catalana durant el franquisme és la Nova Cançó. Al País Valencià, amb totes les dificultats pròpies del moment, més enllà de l'èxit de Raimon o d'Ovidi Montllor, hi va haver molts altres grups i cantants que van apostar per reivindicar la identitat a través de la música. Tot i la crisi que va experimentar la Nova Cançó als anys vuitanta, el llegat d'aquests artistes es pot rastrejar fins als nostres dies. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Viadel, periodista i escriptor, professor de Periodisme a Blanquerna i doctor en Sociologia per la Universitat de València.

Capítol 853. Els anys 60 sorgeix l'anomenada Escola de Barcelona, un moviment de cinema d'autor avantguardista vinculat a la "gauche divine", del qual se n'ha escrit molt. En paral·lel existia una llarga tradició de cinema comercial, normalment de gènere, facturat de manera industrial, pensat per entretenir i donar més diners que prestigi. Tot això en un context de sequera cultural evident, en què fer cinema en català estava pràcticament descartat. Els directors d'aquest cinema barceloní dels 60 i els 70 eren professionals prolífics i autodidactes, gent com Ignasi Farrés Iquino, José Antonio de la Loma o Antoni Isasi-Isasmendi, referents imprescindibles tot i que de vegades oblidats en la història del cinema fet a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!" i periodista especialitzat en cinema, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat, "Memento".

Capítol 853. Els anys 60 sorgeix l'anomenada Escola de Barcelona, un moviment de cinema d'autor avantguardista vinculat a la "gauche divine", del qual se n'ha escrit molt. En paral·lel existia una llarga tradició de cinema comercial, normalment de gènere, facturat de manera industrial, pensat per entretenir i donar més diners que prestigi. Tot això en un context de sequera cultural evident, en què fer cinema en català estava pràcticament descartat. Els directors d'aquest cinema barceloní dels 60 i els 70 eren professionals prolífics i autodidactes, gent com Ignasi Farrés Iquino, José Antonio de la Loma o Antoni Isasi-Isasmendi, referents imprescindibles tot i que de vegades oblidats en la història del cinema fet a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!" i periodista especialitzat en cinema, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat, "Memento".

Capítol 852. Durant la segona meitat del segle XVIII, en un moment en què a Galícia alguns emigraven al continent americà a buscar fortuna, es començava a detectar el moviment de catalans que s'instal·laven a la costa gallega per mirar de fer negoci amb la pesca de la sardina. A la costa mediterrània la sardina escassejava, i això va moure alguns empresaris a traslladar la seva activitat. El desenvolupament de la indústria de les conserves té a veure amb aquesta presència catalana a la Galícia del XVIII i del XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona... i gallec universal.

Capítol 851. De tots els tipus d'aliments disponibles en la Catalunya moderna, un dels que presenta un caràcter més peculiar i diferenciat són els dolços, o tal com eren anomenats sovint aleshores, les confitures. En aquells anys es va establir a Barcelona un poderós gremi de confiters, del qual ens han arribat força receptaris manuscrits. Decidits a preservar els privilegis, els adroguers confiters van protagonitzar nombrosos plets judicials que els van enfrontar a altres professionals amb els quals compartien matèries primeres i tècniques de treballs, com ara apotecaris, flequers i xocolaters. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marta Manzanares, doctora en Història per la UB i becària Marie Curie a la Universitat de Cambridge, autora de "Dolços i confiters a la Catalunya moderna".

Capítol 850. Els fenicis van arribar a ser una potència comercial del món antic, que entre mitjans del segle IX i tot el segle VIII abans de Crist es va expandir per la Mediterrània i va aprofitar les xarxes dels diferents grups locals amb què contactava. Les naus que partien de la costa de Síria i l'actual Líban van fer possible un intercanvi econòmic i cultural mai vist fins a aleshores entre els pobles orientals i els occidentals. En el pas per la península Ibèrica, els fenicis també van implicar les societats indígenes en tot un seguit de transformacions econòmiques, socials i culturals. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier López Cachero, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona.

Capítol 849. Malgrat les ombres i els escàndols que la van distingir, la presidència de François Mitterrand continua sent una de les etapes clau en la història moderna de França, i una de les més llargues. Va presidir el país durant catorze anys, entre el 1981 i el 1995, després de refundar el moviment socialista. El primer president socialista de la Cinquena República va exercir el càrrec com si fos una monarquia, i va convertir la seva vida en una qüestió d'estat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí i Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB. Redactor de política a Nació Digital.