En guàrdia!

Capítol 843. Els dos segles de domini colonial sobre la Guinea Espanyola, que va obtenir la independència el 1968 i va passar a ser Guinea Equatorial, no es podrien entendre sense la participació decisiva de catalans en dos fronts diferents, l'econòmic i el religiós. D'una banda, els empresaris catalans van ser pioners a l'hora de comerciar amb el cacau o el cafè a través de les plantacions i les diverses factories; de l'altra, entre els missioners claretians, que s'hi van establir per evangelitzar la població i contrarestar la influència protestant anglòfona, hi havia també molta presència catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Sant, doctor en Història per la UPF i professor de Ciències Socials, coautor del llibre "El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola".

Capítol 843. Els dos segles de domini colonial sobre la Guinea Espanyola, que va obtenir la independència el 1968 i va passar a ser Guinea Equatorial, no es podrien entendre sense la participació decisiva de catalans en dos fronts diferents, l'econòmic i el religiós. D'una banda, els empresaris catalans van ser pioners a l'hora de comerciar amb el cacau o el cafè a través de les plantacions i les diverses factories; de l'altra, entre els missioners claretians, que s'hi van establir per evangelitzar la població i contrarestar la influència protestant anglòfona, hi havia també molta presència catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Sant, doctor en Història per la UPF i professor de Ciències Socials, coautor del llibre "El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola".

Capítol 842. La mort d'al-Mansur l'agost de l'any 1002 va arribar en un mal moment per a al-Andalus, ja que els cristians van aprofitar el buit de poder momentani per atacar les seves fronteres. El fill i hereu d'al-Mansur, Abd al-Malik al-Muzaffar, creia que havia de tenir compte especialment dels castellans, pel seu potencial econòmic i demogràfic. Però en aquell moment qui liderava les incursions bèl·liques dels veïns del nord eren els catalans. A inicis del segle XI, els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d'Urgell, que eren germans, van convertir-se en la punta de llança de l'ofensiva de la cristiandat, en ple procés de creixement territorial i formació feudal, contra el califat omeia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Suñé, doctor en Història per la UB, especialista en Història Medieval, autor de la tesi "Gihad, fiscalidad y sociedad en la Península Ibérica (711-1172)".

Capítol 841. La devastació que va afectar Catalunya al terme de la Guerra Civil també va afectar l'activitat castellera, però menys que altres manifestacions culturals. Des del principi les autoritats franquistes van voler exhibir els castells com una tradició local folklòrica, no pas com un símbol de la identitat col·lectiva catalana. Els franquistes van instrumentalitzar i van distorsionar el sentit de la festa castellera per subratllar la suposada cohesió al voltant dels principis del Movimiento. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àlex Cervelló, doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili i autor del llibre "Els Xiquets de Valls durant el primer franquisme, 1939-1960".

Capítol 841. La devastació que va afectar Catalunya al terme de la Guerra Civil també va afectar l'activitat castellera, però menys que altres manifestacions culturals. Des del principi les autoritats franquistes van voler exhibir els castells com una tradició local folklòrica, no pas com un símbol de la identitat col·lectiva catalana. Els franquistes van instrumentalitzar i van distorsionar el sentit de la festa castellera per subratllar la suposada cohesió al voltant dels principis del Movimiento. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àlex Cervelló, doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili i autor del llibre "Els Xiquets de Valls durant el primer franquisme, 1939-1960".

Capítol 840. La Ciutat del Vaticà es va convertir en un estat independent el 1929, després de la signatura dels Pactes del Laterà entre la Santa Seu i el Regne d'Itàlia. Aquest nou estatus no va suposar canvis en el caràcter de la política vaticana, acostumada a les intrigues i el secretisme. Al llarg del segle XX, l'estat més petit del món va continuar sent també un dels menys transparents. Un papa reformista com havia de ser Joan Pau I va acabar el pontificat de manera brusca i sospitosa, i el successor, Joan Pau II, de tarannà conservador, va esdevenir un agent molt actiu en la fase final de la Guerra Freda. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Vicenç Lozano, periodista i historiador, especialista en Itàlia i el Vaticà. Redactor d'Internacional de TV3 del 1984 al 2019. Autor del llibre "Intrigues i poder al Vaticà".

Capítol 840. La Ciutat del Vaticà es va convertir en un estat independent el 1929, després de la signatura dels Pactes del Laterà entre la Santa Seu i el Regne d'Itàlia. Aquest nou estatus no va suposar canvis en el caràcter de la política vaticana, acostumada a les intrigues i el secretisme. Al llarg del segle XX, l'estat més petit del món va continuar sent també un dels menys transparents. Un papa reformista com havia de ser Joan Pau I va acabar el pontificat de manera brusca i sospitosa, i el successor, Joan Pau II, de tarannà conservador, va esdevenir un agent molt actiu en la fase final de la Guerra Freda. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Vicenç Lozano, periodista i historiador, especialista en Itàlia i el Vaticà. Redactor d'Internacional de TV3 del 1984 al 2019. Autor del llibre "Intrigues i poder al Vaticà".

Capítol 839. El 25 de juliol del 1835 Barcelona era una ciutat en flames. En el context de la primera guerra carlina, una part significativa de la població va desfermar l'anticlericalisme pel suport del clergat regular als carlins. A banda de cremar convents i monestirs, i de matar alguns religiosos, els revoltats també van saquejar edificis de recaptació de tributs, van calar foc a la primera fàbrica de Barcelona que va apostar per l'energia de vapor i, en una segona bullanga conseqüència de la primera, el dia 5 d'agost, van acabar assassinant a trets el governador militar, Pere Nolasc de Bassa. L'ona expansiva d'aquella revolta va fer caure governs, va fer trontollar la monarquia i va accelerar la revolució liberal en marxa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Roca Vernet, professor Lector Serra Hunter de la UB, coautor del llibre "La bullanga de Barcelona" de l'editorial Rosa dels Vents (col·lecció "Dies que han fet Catalunya").

Capítol 839. El 25 de juliol del 1835 Barcelona era una ciutat en flames. En el context de la primera guerra carlina, una part significativa de la població va desfermar l'anticlericalisme pel suport del clergat regular als carlins. A banda de cremar convents i monestirs, i de matar alguns religiosos, els revoltats també van saquejar edificis de recaptació de tributs, van calar foc a la primera fàbrica de Barcelona que va apostar per l'energia de vapor i, en una segona bullanga conseqüència de la primera, el dia 5 d'agost, van acabar assassinant a trets el governador militar, Pere Nolasc de Bassa. L'ona expansiva d'aquella revolta va fer caure governs, va fer trontollar la monarquia i va accelerar la revolució liberal en marxa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Roca Vernet, professor Lector Serra Hunter de la UB, coautor del llibre "La bullanga de Barcelona" de l'editorial Rosa dels Vents (col·lecció "Dies que han fet Catalunya").

Capítol 838. El govern bolxevic sorgit de la revolució russa l'octubre del 1917 estava convençut que aquell era l'inici d'una revolució obrera mundial que s'estendria per la resta d'Europa, començant per Alemanya. No comptava amb l'esclat d'una guerra civil dins de les fronteres de l'antic imperi rus. L'inici d'aquesta guerra va forçar als bolxevics a crear del no res un exèrcit, l'Exèrcit Roig, que es pogués enfrontar a l'Exèrcit Blanc, format per la unió de militars tsaristes, sectors promonàrquics de l'Església ortodoxa, la major part de la facció socialista contrària a la revolució bolxevic, els anomenats menxevics, així com partidaris de les formacions liberals i altres grups. Era l'inici d'una cruenta guerra civil entre blancs i rojos que s'allargaria fins al 1923 i que s'estendria fins i tot per l'Àsia central i la part més oriental de la Rússia asiàtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i amb Josep Puigsech, professor d'Història Contemporània de la UAB.