En guàrdia!

Capítol 837. A la Conferència d'Esquerres Catalanes celebrada entre el 17 i el 19 de març del 1931, al Centre de Foment Republicà de Sants, a Barcelona, es va concretar la fundació d'un partit que tenia la intenció de disputar-li l'hegemonia a una Lliga Regionalista cada vegada més ancorada cap a la dreta. Aquest partit seria Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que naixia per la confluència de personalitats i sensibilitats diverses, cosa que li donava força i era el seu principal punt feble al mateix temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Junqueras, president d'ERC (en línia des de Lledoners).

Capítol 837. A la Conferència d'Esquerres Catalanes celebrada entre el 17 i el 19 de març del 1931, al Centre de Foment Republicà de Sants, a Barcelona, es va concretar la fundació d'un partit que tenia la intenció de disputar-li l'hegemonia a una Lliga Regionalista cada vegada més ancorada cap a la dreta. Aquest partit seria Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que naixia per la confluència de personalitats i sensibilitats diverses, cosa que li donava força i era el seu principal punt feble al mateix temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Junqueras, president d'ERC (en línia des de Lledoners).

Capítol 837. A la Conferència d'Esquerres Catalanes celebrada entre el 17 i el 19 de març del 1931, al Centre de Foment Republicà de Sants, a Barcelona, es va concretar la fundació d'un partit que tenia la intenció de disputar-li l'hegemonia a una Lliga Regionalista cada vegada més ancorada cap a la dreta. Aquest partit seria Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que naixia per la confluència de personalitats i sensibilitats diverses, cosa que li donava força i era el seu principal punt feble al mateix temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Junqueras, president d'ERC (en línia des de Lledoners).

Capítol 836. Des de mitjans del segle XIX, en plena època de les grans exploracions, arribar al pol nord va esdevenir un dels grans reptes, l'última gran frontera simbòlica del planeta. La conquesta del pol nord és comparable, en cert sentit, amb la gesta que va suposar arribar a la Lluna, i de fet totes dues metes es van assolir el mateix any, el 1969, amb pocs mesos de diferència. Era la culminació dels esforços de molts exploradors que no havien pogut arribar al final de l'aventura, protagonistes d'una proesa col·lectiva. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Bailón, antropòleg, divulgador, escriptor i viatger polar.

Capítol 836. Des de mitjans del segle XIX, en plena època de les grans exploracions, arribar al pol nord va esdevenir un dels grans reptes, l'última gran frontera simbòlica del planeta. La conquesta del pol nord és comparable, en cert sentit, amb la gesta que va suposar arribar a la Lluna, i de fet totes dues metes es van assolir el mateix any, el 1969, amb pocs mesos de diferència. Era la culminació dels esforços de molts exploradors que no havien pogut arribar al final de l'aventura, protagonistes d'una proesa col·lectiva. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Bailón, antropòleg, divulgador, escriptor i viatger polar.

Capítol 836. Des de mitjans del segle XIX, en plena època de les grans exploracions, arribar al pol nord va esdevenir un dels grans reptes, l'última gran frontera simbòlica del planeta. La conquesta del pol nord és comparable, en cert sentit, amb la gesta que va suposar arribar a la Lluna, i de fet totes dues metes es van assolir el mateix any, el 1969, amb pocs mesos de diferència. Era la culminació dels esforços de molts exploradors que no havien pogut arribar al final de l'aventura, protagonistes d'una proesa col·lectiva. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Bailón, antropòleg, divulgador, escriptor i viatger polar.

Capítol 835. Amb la Primera Guerra Púnica, l'any 264 abans de Crist, la República romana iniciava un cicle expansiu que la portaria a ser la potència hegemònica a la Mediterrània. Els moviments de tropes necessaris per assegurar tal domini requerien tenir en compte tots els aspectes relacionats amb el transport i el manteniment, és a dir, la logística. Aquesta es va anar tornant més complexa a mesura que Roma ampliava l'àrea d'influència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pau Valdés, doctor en Història Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelona amb la tesi "La logística del ejército romano durante la República Media. 264-188 a.c."

Capítol 835. Amb la Primera Guerra Púnica, l'any 264 abans de Crist, la República romana iniciava un cicle expansiu que la portaria a ser la potència hegemònica a la Mediterrània. Els moviments de tropes necessaris per assegurar tal domini requerien tenir en compte tots els aspectes relacionats amb el transport i el manteniment, és a dir, la logística. Aquesta es va anar tornant més complexa a mesura que Roma ampliava l'àrea d'influència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pau Valdés, doctor en Història Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelona amb la tesi "La logística del ejército romano durante la República Media. 264-188 a.c."

Capítol 834. El 7 de novembre del 1893 el Gran Teatre del Liceu inaugurava temporada amb la representació de l'òpera "Guillem Tell", de Rossini. En un moment del segon acte, des de la barana del cinquè pis, l'anarquista Santiago Salvador Franch va deixar caure dues bombes. La primera va explotar a la fila 13 de platea, mentre que la segona va anar a parar a la falda d'una de les víctimes, que va esmorteir el cop i va impedir-ne la detonació. L'atemptat va matar vint persones i en va ferir vint-i-set més. Va ser un dels episodis més sonats del terrorisme anarquista contra els pilars de l'Estat, un atac al cor d'un dels símbols de la burgesia barcelonina, i va obrir un període de repressió brutal per part del règim de la Restauració. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora, coordinadora del Màster Oficial en Història Contemporània i Món Actual de la UB i membre numerària de la Secció Historicoarqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 834. El 7 de novembre del 1893 el Gran Teatre del Liceu inaugurava temporada amb la representació de l'òpera "Guillem Tell", de Rossini. En un moment del segon acte, des de la barana del cinquè pis, l'anarquista Santiago Salvador Franch va deixar caure dues bombes. La primera va explotar a la fila 13 de platea, mentre que la segona va anar a parar a la falda d'una de les víctimes, que va esmorteir el cop i va impedir-ne la detonació. L'atemptat va matar vint persones i en va ferir vint-i-set més. Va ser un dels episodis més sonats del terrorisme anarquista contra els pilars de l'Estat, un atac al cor d'un dels símbols de la burgesia barcelonina, i va obrir un període de repressió brutal per part del règim de la Restauració. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora, coordinadora del Màster Oficial en Història Contemporània i Món Actual de la UB i membre numerària de la Secció Historicoarqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans.