En guàrdia!

Capítol 849. Malgrat les ombres i els escàndols que la van distingir, la presidència de François Mitterrand continua sent una de les etapes clau en la història moderna de França, i una de les més llargues. Va presidir el país durant catorze anys, entre el 1981 i el 1995, després de refundar el moviment socialista. El primer president socialista de la Cinquena República va exercir el càrrec com si fos una monarquia, i va convertir la seva vida en una qüestió d'estat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí i Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB. Redactor de política a Nació Digital.

Capítol 848. La irrupció de la impremta a l'Europa del segle XV va revolucionar tots els àmbits del coneixement humà, també en la vessant més religiosa i espiritual. Fa més de cinc-cents anys, Martí Luter es va valer de la impremta, el gran invent de la seva època, per fer arribar els textos bíblics i les seves propostes de reforma d'un cristianisme més enfocat a la pràctica que a la mística. La revolució tecnològica va fer possible la revolució teològica, una reforma que de ser religiosa va passar a ser també política, econòmica i cultural. Aquestes idees van donar origen al protestantisme, i des d'Alemanya es van estendre pel centre i el nord d'Europa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Luter i la seva influència. Buscant la veritat, va canviar la història" i també "Napoleó, la revolució i els catalans".

Capítol 847. L'1 de novembre del 1755 un gran terratrèmol de proporcions catastròfiques va sacsejar la península Ibèrica i el nord-oest d'Àfrica. El tsunami que va generar va afectar les costes de Portugal, Espanya i el Marroc i va arribar fins a l'altra banda de l'Atlàntic. Les rèpliques del sisme es van anar produint al llarg dels deu anys següents. Només en els primers sis mesos se'n van registrar 250. És fàcil imaginar l'impacte social i científic, fins i tot filosòfic i religiós, que un fenomen com aquest va tenir en l'Europa del segle XVIII. Aquest episodi brutal de la relació de l'home amb la natura és conegut com el terratrèmol de Lisboa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Batlló, membre de la Unitat de Sismologia de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i soci de l'Associació Catalana de Meteorologia.

Capítol 847. L'1 de novembre del 1755 un gran terratrèmol de proporcions catastròfiques va sacsejar la península Ibèrica i el nord-oest d'Àfrica. El tsunami que va generar va afectar les costes de Portugal, Espanya i el Marroc i va arribar fins a l'altra banda de l'Atlàntic. Les rèpliques del sisme es van anar produint al llarg dels deu anys següents. Només en els primers sis mesos se'n van registrar 250. És fàcil imaginar l'impacte social i científic, fins i tot filosòfic i religiós, que un fenomen com aquest va tenir en l'Europa del segle XVIII. Aquest episodi brutal de la relació de l'home amb la natura és conegut com el terratrèmol de Lisboa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Batlló, membre de la Unitat de Sismologia de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i soci de l'Associació Catalana de Meteorologia.

Capítol 846. Al segle XVIII l'egiptomania es va convertir en una moda arreu d'Europa, i també en certa mesura a Catalunya. La fascinació per la cultura i l'estètica de l'antic Egipte es va deixar notar també en elements decoratius i temes artístics. En el segle XIX aquesta passió dona pas a l'estil neoegipci, que en ple segle XX, gràcies a la literatura, el cinema i la televisió, es va fa extraordinàriament popular. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Pascual, cap de Programes del Museu Etnològic i de Cultures del Món i comissari de l'exposició "Udjat, l'exotisme de l'antic Egipte a Barcelona".

Capítol 846. Al segle XVIII l'egiptomania es va convertir en una moda arreu d'Europa, i també en certa mesura a Catalunya. La fascinació per la cultura i l'estètica de l'antic Egipte es va deixar notar també en elements decoratius i temes artístics. En el segle XIX aquesta passió dona pas a l'estil neoegipci, que en ple segle XX, gràcies a la literatura, el cinema i la televisió, es va fa extraordinàriament popular. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Pascual, cap de Programes del Museu Etnològic i de Cultures del Món i comissari de l'exposició "Udjat, l'exotisme de l'antic Egipte a Barcelona".

Capítol 845. En una societat basada en l'agricultura i la ramaderia com la Roma antiga, en què les mesures higièniques eren més aviat discretes, no és gaire difícil imaginar que les pandèmies eren d'allò més habituals. Una de les més traumàtiques, que possiblement va ser un dels molts factors que explica la crisi de l'Alt Imperi i va contribuir a acabar amb el model urbanístic d'aquell moment, és l'anomenada plaga Antonina, del segle II després de Crist, que es va manifestar en diferents onades entre l'any 165 i l'any 189. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 845. En una societat basada en l'agricultura i la ramaderia com la Roma antiga, en què les mesures higièniques eren més aviat discretes, no és gaire difícil imaginar que les pandèmies eren d'allò més habituals. Una de les més traumàtiques, que possiblement va ser un dels molts factors que explica la crisi de l'Alt Imperi i va contribuir a acabar amb el model urbanístic d'aquell moment, és l'anomenada plaga Antonina, del segle II després de Crist, que es va manifestar en diferents onades entre l'any 165 i l'any 189. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 844. En les hores turbulentes del juliol del 1936 en què els revolucionaris van assaltar el Palau Episcopal, el bisbe de Barcelona, el navarrès Manuel Irurita, va fugir disfressat per la porta de servei i va viure amagat durant quatre mesos, ben a prop del Palau de la Generalitat. El que li va succeir a partir d'aleshores va ser un autèntic calvari. Va passar per diverses presons i txeques, convertit en una moneda de canvi per recuperar alguns detinguts pel bàndol franquista. El seu destí final durant molts anys ha estat del tot incert. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Ràfols, periodista i historiador, autor del llibre "La increïble història del bisbe Irurita", que aporta important informació, desconeguda fins ara, sobre el bisbe i el seu destí final.

Capítol 844. En les hores turbulentes del juliol del 1936 en què els revolucionaris van assaltar el Palau Episcopal, el bisbe de Barcelona, el navarrès Manuel Irurita, va fugir disfressat per la porta de servei i va viure amagat durant quatre mesos, ben a prop del Palau de la Generalitat. El que li va succeir a partir d'aleshores va ser un autèntic calvari. Va passar per diverses presons i txeques, convertit en una moneda de canvi per recuperar alguns detinguts pel bàndol franquista. El seu destí final durant molts anys ha estat del tot incert. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Ràfols, periodista i historiador, autor del llibre "La increïble història del bisbe Irurita", que aporta important informació, desconeguda fins ara, sobre el bisbe i el seu destí final.