En guàrdia!

Capítol 772. Un dels ideals de la Catalunya noucentista de cara a reconstruir culturalment el país era emmirallar-se en l'antiguitat clàssica grega i romana i establir ponts amb aquelles civilitzacions extingides que van estendre la seva influència per tota la Mediterrània. Amb aquest objectiu en ment, l'any 1922 un polític, un intel·lectual i un poeta, Francesc Cambó, Joan Esterlich i Carles Riba, persones de bagatges molt diferents però amb una idea comuna, van fer possible el naixement de l'aventura cultural més ambiciosa que ha vist mai Catalunya, capaç de sobreviure a tota mena de contratemps històrics: la Fundació Bernat Metge. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb Raül Garrigasait , escriptor i hel·lenista: autor d'"Els fundadors. Una història d'ambició, clàssics i poder".

Capítol 771. Entre els segles XII i XIV, la influència de l'Església catòlica per tota l'Europa occidental va convertir l'art medieval religiós en una mena de llenguatge comú, compartit per tots els estats. La litúrgia i les imatges eren essencialment les mateixes a Portugal, França, Alemanya o Itàlia, però malauradament la majoria s'han perdut amb el pas dels segles. Curiosament, les dues zones on més art medieval s'ha conservat, cosa que ha fet possible comparar les nombroses similituds, són Noruega i Catalunya. En matèria d'art present als altars, tot i els 3.000 quilòmetres de distància, no hi havia gaires diferències entre ser al nord o al sud del continent. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on s'ha pogut veure l'exposició "Nord & Sud. Art medieval de Noruega i Catalunya".

Capítol 771. Entre els segles XII i XIV, la influència de l'Església catòlica per tota l'Europa occidental va convertir l'art medieval religiós en una mena de llenguatge comú, compartit per tots els estats. La litúrgia i les imatges eren essencialment les mateixes a Portugal, França, Alemanya o Itàlia, però malauradament la majoria s'han perdut amb el pas dels segles. Curiosament, les dues zones on més art medieval s'ha conservat, cosa que ha fet possible comparar les nombroses similituds, són Noruega i Catalunya. En matèria d'art present als altars, tot i els 3.000 quilòmetres de distància, no hi havia gaires diferències entre ser al nord o al sud del continent. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on s'ha pogut veure l'exposició "Nord & Sud. Art medieval de Noruega i Catalunya".

La taverna d'Els 4 Gats va ser, des de la primera inauguració, la Meca del Modernisme català. Només va durar sis anys, fins al 1903, però va deixar una petjada inesborrable a la ciutat de Barcelona que arriba fins als nostres dies. La història d'Els 4 Gats, també la de la seva reinauguració l'any 1978, és una crònica de la vida social i cultural catalana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Jordi Notó i Brullas, periodista i màster en Comunicació Científica per la UPF; autor d'"Els 4 Gats. Les set vides d'un local emblemàtic de Barcelona".

Capítol 769. A inicis de la dècada dels 70 del segle passat, a tot Europa es feia evident que la revolució del 68 que pretenia desafiar l'ordre burgès establert no havia sacsejat prou la societat. En alguns països, on la situació política era més caòtica, amb canvis constants de govern, una situació econòmica agreujada per la crisi del 73 i l'amenaça del feixisme sempre present, les protestes van derivar en accions violentes i en la formació de grups terroristes identificats amb els dos extrems de l'espectre ideològic, a dreta i esquerra. A Itàlia, d'aquesta època en van dir els anys de plom. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Giovanni Cattini, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Bolonya i doctor en Història per la Universitat de Barcelona.

Capítol 768. Quan es fa referència a l'Antic Egipte, se sol parlar de la vida i l'obra monumental de la classe dirigent, dels faraons, en el fons una minoria privilegiada. Es deixa de banda, doncs, més del 90 per cent de la població, camperols i camperoles que aconseguien treure profit de la proximitat de les aigües del Nil i la inundació anual del riu per convertir aquelles terres desèrtiques en un paratge fèrtil. L'agricultura era una de les principals activitats del poble egipci i la base de l'economia pròspera del país. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 768. Quan es fa referència a l'Antic Egipte, se sol parlar de la vida i l'obra monumental de la classe dirigent, dels faraons, en el fons una minoria privilegiada. Es deixa de banda, doncs, més del 90 per cent de la població, camperols i camperoles que aconseguien treure profit de la proximitat de les aigües del Nil i la inundació anual del riu per convertir aquelles terres desèrtiques en un paratge fèrtil. L'agricultura era una de les principals activitats del poble egipci i la base de l'economia pròspera del país. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 767. Al final de la Segona Guerra Mundial, Berlín s'havia convertit en una ciutat sotmesa i captiva, al dictat del que disposessin les potències aliades. Aquesta situació es va mantenir al llarg de 45 anys. Després de l'ocupació i el repartiment del territori, arribaria el bloqueig del 1948, la repressió a la zona soviètica amb tancs carregant contra treballadors, el 1953, i fins a la construcció del mur, el 1961, que es mantindria dret fins al 1989. Les vivències del Berlín ocupat i de la reunificació posterior són també els patiments d'un continent dividit per la Guerra Freda. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Llibert Ferri, periodista, que va ser reporter de TV3 a l'Europa de l'Est i l'URSS, i ha publicat "L'ombra dels anys. Memòria d'un tram de vida europea 1939-1990".

Capítol 766. Els processos d'independència dels territoris de l'Amèrica del Sud al llarg del segle XIX estan marcats per contradiccions i enfrontaments entre diversos grups de població. Aquest fet va portar que aquells que tenien visions estratègiques i militars clares sobre el conflicte que es vivia es convertissin en líders destacats. Una d'aquestes figures, clau per a la independència de l'Argentina, Xile i el Perú, que a banda de conquerir territoris es va preocupar per reorganitzar-los i modernitzar-los, va ser José de San Martín. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Llamas, doctor del Departament d'Història d'Amèrica de la Universitat de Barcelona.