En guàrdia!

Capítol 766. Els processos d'independència dels territoris de l'Amèrica del Sud al llarg del segle XIX estan marcats per contradiccions i enfrontaments entre diversos grups de població. Aquest fet va portar que aquells que tenien visions estratègiques i militars clares sobre el conflicte que es vivia es convertissin en líders destacats. Una d'aquestes figures, clau per a la independència de l'Argentina, Xile i el Perú, que a banda de conquerir territoris es va preocupar per reorganitzar-los i modernitzar-los, va ser José de San Martín. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Llamas, doctor del Departament d'Història d'Amèrica de la Universitat de Barcelona.

Capítol 765. L'1 d'abril del 1940, un any després de guanyar la guerra, Franco va assistir a la primera explosió al cingle de la Nava, a prop de Madrid, que iniciava la construcció d'un monument destinat a perpetuar en el temps la memòria del nacionalcatolicisme, al mig de la serra de Guadarrama, a Cuelgamuros. Unes obres que es preveia acabar al cap d'un any van acabar suposant 18 anys de feina, a càrrec de presos republicans que preferien picar pedra en règim d'esclavitud que no pas seguir reclosos en una cel·la. El Valle de los Caídos es manté, encara avui, com un símbol de la dictadura. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Queralt Solé, professora d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, coautora, juntament amb Sílvia Marimon, de "La dictadura de pedra. El Valle de los Caídos, entre un passat negre i un futur incert".

Capítol 764. L'any 1570, el doctor en Dret Jeroni Grau va redactar un tractat amb un conjunt de normes per al govern de la ciutat d'Urgell, el que avui coneixem com la Seu d'Urgell. Tot i ser un document força desconegut fins ara i que no s'ha conservat íntegrament, es tracta d'un manual de govern local d'ús intern (no pas pensat per ser editat) inèdit a la Catalunya moderna; de fet, s'avança ben bé dos segles a altres textos escrits en català sobre economia política. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Obiols Perearnau, arxiver municipal de la Seu d'Urgell i president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

Capítol 762. A l'època del barroc a Mallorca hi va haver, com en altres llocs, una forta presència de bandolers. De fet, el bandolerisme mallorquí i el català estaven intensament connectats. Molt sovint bandolers catalans condemnats al desterrament arribaven a l'illa, i de la mateixa manera van ser molts els bandolers mallorquins que, fugint de la justícia o de la persecució dels enemics, es refugiaven en terres catalanes o valencianes. A Mallorca, durant el segle XVII, l'aristocràcia es dividia entre les banderies dels Canamunt i els Canavall, organitzades en escamots particulars, com autèntics exèrcits en una guerra civil. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Salas, professor del Departament de Ciències Històriques de la Universitat de les Illes Balears i coautor del llibre "Els homes infames. Parcialitats i guerra privada a la Mallorca del sis-cents".

Capítol 762. A l'època del barroc a Mallorca hi va haver, com en altres llocs, una forta presència de bandolers. De fet, el bandolerisme mallorquí i el català estaven intensament connectats. Molt sovint bandolers catalans condemnats al desterrament arribaven a l'illa, i de la mateixa manera van ser molts els bandolers mallorquins que, fugint de la justícia o de la persecució dels enemics, es refugiaven en terres catalanes o valencianes. A Mallorca, durant el segle XVII, l'aristocràcia es dividia entre les banderies dels Canamunt i els Canavall, organitzades en escamots particulars, com autèntics exèrcits en una guerra civil. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Salas, professor del Departament de Ciències Històriques de la Universitat de les Illes Balears i coautor del llibre "Els homes infames. Parcialitats i guerra privada a la Mallorca del sis-cents".

Capítol 761. En només catorze mesos, els que van del gener del 1640 al febrer del 1641, va esclatar una revolta sense gaire precedents contra les tropes del rei Felip IV de Castella allotjades a Catalunya i la intenció del comte-duc d'Olivares de mantenir la Unió d'Armes, per la qual joves catalans havien d'anar a lluitar fora del Principat. Bona part de les discrepàncies dels catalans amb la monarquia hispànica arrenquen d'aquest període. Un dels moments més intensos d'aquesta etapa revolucionària va ser l'anomenat Corpus de Sang. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "1640".

Capítol 761. En només catorze mesos, els que van del gener del 1640 al febrer del 1641, va esclatar una revolta sense gaire precedents contra les tropes del rei Felip IV de Castella allotjades a Catalunya i la intenció del comte-duc d'Olivares de mantenir la Unió d'Armes, per la qual joves catalans havien d'anar a lluitar fora del Principat. Bona part de les discrepàncies dels catalans amb la monarquia hispànica arrenquen d'aquest període. Un dels moments més intensos d'aquesta etapa revolucionària va ser l'anomenat Corpus de Sang. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "1640".

Capítol 761. En només catorze mesos, els que van del gener del 1640 al febrer del 1641, va esclatar una revolta sense gaire precedents contra les tropes del rei Felip IV de Castella allotjades a Catalunya i la intenció del comte-duc d'Olivares de mantenir la Unió d'Armes, per la qual joves catalans havien d'anar a lluitar fora del Principat. Bona part de les discrepàncies dels catalans amb la monarquia hispànica arrenquen d'aquest període. Un dels moments més intensos d'aquesta etapa revolucionària va ser l'anomenat Corpus de Sang. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "1640".

Capítol 760. El gener de l'any 41 després de Crist, l'emperador Calígula, marcat per una llegenda negra que ha perdurat fins als nostres dies, va caure assassinat víctima d'una conspiració en què participaven senadors, cavallers i part de l'exèrcit. En aquest escenari tan complicat de gestionar, a Calígula el va succeir el seu oncle Claudi. Ningú no donava res per aquest home tartamut, coix, bevedor i inestable, però Claudi acabaria contribuint de manera decisiva al benestar de Roma durant el primer segle de la nostra era. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 759. La implantació del cristianisme a les ciutats romanes a partir del segle IV suposa una transformació de la simbologia urbana i l'arquitectura. En el cas de Bàrcino, les excavacions arqueològiques han confirmat que la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor és, de fet, una de les esglésies més antigues i va tenir un paper preponderant en el marc de la ciutat cristiana i visigòtica. Els visigots van contribuir a l'auge mercantil de Barcinona, el nom que van donar a la colònia romana coneguda com a Bàrcino. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Julia Beltrán de Heredia, professora d'Arqueologia Cristiana de la Facultat Antoni Gaudí de Barcelona i autora del llibre "La Barcelona visigoda: un puente entre dos mundos".