En guàrdia!

Capítol 730. L'any 1919 la Gran Guerra havia acabat, però Europa era un continent en ruïnes, amb moltes ferides pendents de suturar. Les potències vencedores a la Primera Guerra Mundial es van trobar a París per fixar un nou ordre mundial i les condicions de la rendició de les potències centrals i especialment d'Alemanya, la gran derrotada, una rendició que molts van viure com una humiliació. Les negociacions que van desembocar en el Tractat de Versalles, signat el 28 de juny del 1919, expliquen en bona mesura la història del segle XX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Fiol, professor associat del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, professor col·laborador de la UOC i catedràtic de Geografia i Història a l'Institut de Mollet del Vallès, i autor de llibres sobre els catalans i la Primera Guerra Mundial.

Capítol 729. Un cop acabada la Guerra Civil, el franquisme va intentar esborrar el més mínim rastre de moltes institucions i entitats clau per al desenvolupament del catalanisme polític i social. De fet, des del principi de la rebel·lió, els facciosos van mirar de fer-ho de manera persistent i sistemàtica. La requisa de documents, emmagatzemats durant dècades a l'arxiu de Salamanca, va pretendre esborrar moltes històries de repressió i dolor. És el cas del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, un sindicat d'inspiració catalanista que havia estat fundat al començament de segle i va patir els efectes de la victòria franquista de manera molt punyent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Neus Moran, llicenciada en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i doctora en Història per la Universitat de Barcelona amb la tesi "CADCI. Guerra i memòria espoliada".

Capítol 729. Un cop acabada la Guerra Civil, el franquisme va intentar esborrar el més mínim rastre de moltes institucions i entitats clau per al desenvolupament del catalanisme polític i social. De fet, des del principi de la rebel·lió, els facciosos van mirar de fer-ho de manera persistent i sistemàtica. La requisa de documents, emmagatzemats durant dècades a l'arxiu de Salamanca, va pretendre esborrar moltes històries de repressió i dolor. És el cas del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, un sindicat d'inspiració catalanista que havia estat fundat al començament de segle i va patir els efectes de la victòria franquista de manera molt punyent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Neus Moran, llicenciada en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i doctora en Història per la Universitat de Barcelona amb la tesi "CADCI. Guerra i memòria espoliada".

Capítol 729. Un cop acabada la Guerra Civil, el franquisme va intentar esborrar el més mínim rastre de moltes institucions i entitats clau per al desenvolupament del catalanisme polític i social. De fet, des del principi de la rebel·lió, els facciosos van mirar de fer-ho de manera persistent i sistemàtica. La requisa de documents, emmagatzemats durant dècades a l'arxiu de Salamanca, va pretendre esborrar moltes històries de repressió i dolor. És el cas del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, un sindicat d'inspiració catalanista que havia estat fundat al començament de segle i va patir els efectes de la victòria franquista de manera molt punyent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Neus Moran, llicenciada en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i doctora en Història per la Universitat de Barcelona amb la tesi "CADCI. Guerra i memòria espoliada".

Capítol 728. Tot i que la presència de cognoms catalans als carrers i espais públics de l'Uruguai és molt notable, l'aportació catalana a la consolidació d'aquest territori des del segle XVIII és una de les menys estudiades de tots els països d'ultramar. Sigui com sigui, aquesta presència és evident tant en el període colonial com en el trànsit a la independència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Thomas Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 728. Tot i que la presència de cognoms catalans als carrers i espais públics de l'Uruguai és molt notable, l'aportació catalana a la consolidació d'aquest territori des del segle XVIII és una de les menys estudiades de tots els països d'ultramar. Sigui com sigui, aquesta presència és evident tant en el període colonial com en el trànsit a la independència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Thomas Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 728. Tot i que la presència de cognoms catalans als carrers i espais públics de l'Uruguai és molt notable, l'aportació catalana a la consolidació d'aquest territori des del segle XVIII és una de les menys estudiades de tots els països d'ultramar. Sigui com sigui, aquesta presència és evident tant en el període colonial com en el trànsit a la independència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Thomas Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 727. Ens situem al segle XIV abans de Crist, aproximadament entre el 1350 i el 1335 abans de Crist. Durant aquests anys, a l'Imperi Nou egipci va governar un faraó que va trencar amb la tradició religiosa anterior, presumptament decidit a instaurar la primera religió monoteista coneguda, en contra dels privilegis de la classe sacerdotal existent. Va ser marit de la reina Nefertiti, una de les moltes dones que va tenir, i pare del famós Tutankhamon. Havia nascut com a Amenhotep i va governar com a Amenofis IV, desè faraó de la Dinastia Divuitena, però el coneixem pel nom que es va imposar a si mateix: Akhenaton. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Luis Manuel Gonzálvez, egiptòleg i conservador del Museu Egipci de Barcelona.

Capítol 727. Ens situem al segle XIV abans de Crist, aproximadament entre el 1350 i el 1335 abans de Crist. Durant aquests anys, a l'Imperi Nou egipci va governar un faraó que va trencar amb la tradició religiosa anterior, presumptament decidit a instaurar la primera religió monoteista coneguda, en contra dels privilegis de la classe sacerdotal existent. Va ser marit de la reina Nefertiti, una de les moltes dones que va tenir, i pare del famós Tutankhamon. Havia nascut com a Amenhotep i va governar com a Amenofis IV, desè faraó de la Dinastia Divuitena, però el coneixem pel nom que es va imposar a si mateix: Akhenaton. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Luis Manuel Gonzálvez, egiptòleg i conservador del Museu Egipci de Barcelona.

Capítol 727. Ens situem al segle XIV abans de Crist, aproximadament entre el 1350 i el 1335 abans de Crist. Durant aquests anys, a l'Imperi Nou egipci va governar un faraó que va trencar amb la tradició religiosa anterior, presumptament decidit a instaurar la primera religió monoteista coneguda, en contra dels privilegis de la classe sacerdotal existent. Va ser marit de la reina Nefertiti, una de les moltes dones que va tenir, i pare del famós Tutankhamon. Havia nascut com a Amenhotep i va governar com a Amenofis IV, desè faraó de la Dinastia Divuitena, però el coneixem pel nom que es va imposar a si mateix: Akhenaton. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Luis Manuel Gonzálvez, egiptòleg i conservador del Museu Egipci de Barcelona.