I fins aquí hem arribat i acabem la casa per la teulada. Amb una pregunta que la petita gran família del Tranquil·la Ment ens heu fet moltes vegades i que finalment tindrà resposta: quan he d'anar al psicòleg? En quin moment he de prendre aquesta decisió? I per tots aquells a qui els pugui costar també us explicarem què hi trobareu més enllà dels tòpics del divan i la llibreta del Xavier Guix de torn. I aquest episodi també conté un reconeixement per a tots vosaltres, que ens heu seguit, ordenada o desordenadament, en aquest camí fascinant que consisteix en deixar d'ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Moltes, moltes gràcies. Salut i ment tranquil·la.

Durant la pandèmia s’ha posat de moda un concepte que ha fet fortuna. Estem parlant de la languidesa. Una mena de malestar que defineix molt bé un cert sentiment d’apatia o de poques ganes de fer coses. En un moment o un altre tots plegats hi hem passat però... és una emoció puntual o és un símptoma d’una situació més permanent? És a dir, quan estem tristos més del què ens sembla, ens estem apropant a la depressió o no té res a veure? Quan hem de considerar la possibilitat que estem patint realment una depressió? Tristesa i depressió. Cosines germanes però no sempre.

En una entrevista amb Jordi Évole Mariano Rajoy va confessar que la seva manera de fer, políticament parlant, és afrontar els temes “en paral·lel”, és a dir, no posar-s’hi gaire i deixar que els conflictes se solucionin sols. És una estratègia legítima o una manera de no voler afrontar els conflictes? De fet, dins l’àmbit laboral o entre el nostre grup d’amics o família sempre hi ha aquell o aquella que no el veuràs mai enmig d’una discussió i que, a més, si pot, intentarà que no l’esquitxi. Són autèntics especialistes a fugir de tot allò que pugui acabar en un enfrontament o en una presa de decisió. La por al conflicte pot derivar en situacions molt complicades de gestionar perquè com diu el clàssic: “tot torna”.

Benvinguts a un episodi diferent. I potser el més optimista de tota la temporada. Us imagineu que amb un senzill canvi de perspectiva els vostres problemes no semblin tan greus? I si resulta que vivim angoixats per moltes dificultats, però en realitat no són tantes? En aquesta entrega us proposem una màxima, un canvi de xip per ajudar a resoldre els vostres problemes. Escolteu el podcast i feu-nos saber la vostra opinió. Us ha funcionat? Ens podeu escriure a [email protected] o a través de Twitter amb l’etiqueta #tranquilament

Potser no ho sabíeu però l’origen etimològic de la paraula persona és “màscara”. És a dir, tots en portem una. I com s’aguanta en moltes ocasions aquesta màscara? Amb la mentida. Sabeu que mentim de 30 a 40 vegades al dia? I que aquest percentatge augmenta quan coneixem algú de nou? Què ens empeny a fer-ho? Si nosaltres no mentim, per què ens menteixen? I com les podem detectar? I a l’altra cara de la moneda, la sinceritat. Podem anar pel món essent sempre sincers? I aquelles persones que ens poden ofendre però sempre amb la bandera de la sinceritat, sense cap filtre? Les dues cares de la moneda, la sinceritat i la mentida.

El concepte de la felicitat és un dels grans debats del nostre temps. La felicitat de les petites coses: una abraçada, una estona amb ell o ella o un raig de sol al matí. La felicitat dels diners. O no. La felicitat de viure en pau o el neguit de no ser-ho prou. I sabeu què és la 'cherofobia'? La por a ser feliç. Perquè... en som, de feliços? Com en podem ser més?

Fills que presumeixen de pares: "és que hi puc parlar com si fos un amic". Mares que presumeixen de fills: "m'ho explica tot. Sóc la seva millor amiga". I altres pares i mares que es posen les mans al cap i que diuen que s'han de posar límits. Sí? Quins límits? Com es fixen? I quan són adolescents o fins i tot quan són adults, com hem d'aconsellar els nostres fills? Quan s'ha de ser contundent i quan has d'anar amb ell o ella a fer un cafè al bar per parlar d'un tema molt delicat? Ens hem decidit a entrar en un tema que encara no havíem tocat que és la psicologia dins de l'educació i per no fer-ho com un elefant hem triat un punt de partida: l'amistat entre pares i fills.

És una de les paraules més de moda. És lletja però tots l’hem patit. Procrastinar. Si ho voleu més d’estar per casa, perdre el temps. I si ho voleu més concret, perdre el temps per ajornar allò que hauríem d’estar fent. I no precisament per fer una altra cosa molt més útil. De fet aquesta situació, defineix un dels mals del nostre temps: ajornar les coses que ens toca fer quan ens toca fer-les. No és mandra. Què és doncs? Per què no afrontem el problemes en el seu moment? Per què ajornem una decisió o una conversa important? Ho descobrirem ara. Ara mateix.

Hollywood ens ha endolcit la vida. Sobretot la nostra vida amorosa. La majoria de comèdies romàntiques ens mostren una parella que es coneix, primer no s’agrada, i després descobreixen que han de viure junts tota la vida. I ho fan mentre el noi, generalment, corre cap a l’aeroport per evitar que ella agafi un vol. Que també li podria dir per telèfon. Però és Hollywood. Però a la vida real la cosa no va així. Perquè de vegades coneixem a alguna persona que sembla “la persona” però per ell o ella, nosaltres no ho som. I la pregunta del milió: com sabem si ho és? Com sabem si hem trobat la parella que buscàvem?

En l’ordre hi ha la seguretat i la tranquil·litat. L’ordre d’un despatx, d’una oficina, on tenim l’ordinador, els bolígrafs i els papers on toca. L’ordre dins la casa, on tot té el seu lloc i tot és al seu lloc. El desordre, el caos. Les coses hi són, però no sabem on. Un despatx amb mil llibres que no estan endreçats i una casa que és campi qui pugui. Una manera de fer és millor que l’altra? Què diu de nosaltres?