Hollywood ens ha endolcit la vida. Sobretot la nostra vida amorosa. La majoria de comèdies romàntiques ens mostren una parella que es coneix, primer no s’agrada, i després descobreixen que han de viure junts tota la vida. I ho fan mentre el noi, generalment, corre cap a l’aeroport per evitar que ella agafi un vol. Que també li podria dir per telèfon. Però és Hollywood. Però a la vida real la cosa no va així. Perquè de vegades coneixem a alguna persona que sembla “la persona” però per ell o ella, nosaltres no ho som. I la pregunta del milió: com sabem si ho és? Com sabem si hem trobat la parella que buscàvem?

En l’ordre hi ha la seguretat i la tranquil·litat. L’ordre d’un despatx, d’una oficina, on tenim l’ordinador, els bolígrafs i els papers on toca. L’ordre dins la casa, on tot té el seu lloc i tot és al seu lloc. El desordre, el caos. Les coses hi són, però no sabem on. Un despatx amb mil llibres que no estan endreçats i una casa que és campi qui pugui. Una manera de fer és millor que l’altra? Què diu de nosaltres?

La indústria de la medicina i l'estètica, però també la cinematogràfica, la comercial i la musical, exploten tant com poden la nostàlgia: uns ens diuen que la joventut i les èpoques passades eren molt millors i els altres refan productes i pel·lícules i ens venen articles de la nostra infantesa. I funciona. Perquè eren temps per gaudir, perquè ens ho podíem passar bé sense preocupar-nos i perquè el més gros que ens podia passar era un genoll pelat. No és fàcil fer-se gran, i molta gent no ho accepta: són les Wendys i els Peter Pans.

Sembla molt fàcil però NO ho és. Són dues lletres però sovint NO les sabem dir quan toca. I això ens causa molts problemes. Si NO ho diem, ho passem malament i si ho diem podem quedar malament. NO és un tema menor. Al final és un maldecap que acompanya la vida de moltes persones i fins i tot pot provocar greus problemes a l’hora de relacionar-nos amb altres. Però com diem NO, sense que sigui un problema? Com aturem la bola de neu de viure sempre al servei dels altres? El problema de NO saber dir NO i com posar-hi remei.

Som especialistes en voler obrir i tanca etapes. Sembla que ho necessitem. I de vegades, com diria un bon tertulià ens fem trampes al solitari. Que la parella no ha funcionat, ens fem el propòsit de trobar-ne una de nova. Quan no estem contents amb el nostre cos, ens fem el propòsit de posar un cadenat a l’armari de les magdalenes. I aquests propòsits apareixen sempre en moments assenyalats com un aniversari o un canvi d’any. Però què passa quan el propòsit no només és una intenció sinó que ens hi aferrem amb ungles i dents? I si no el podem acomplir? Ens pot condicionar massa? Quan el propòsit és una trampa.

El pateix o el patim gairebé un 40% de la població de manera sostinguda. En un moment puntual, gairebé tots. És especialment intens fins els 67 anys i en diuen ?una malaltia silenciosa?. Però no és cert del tot. Perquè el nostre cos i el nostre cap ens avisa. Ens alerta de que alguna cosa va malament. Com ho fa? Quins són el símptomes que ens diuen que se?ns apropa una onada d?estrès? Quin remei hi podem posar?

És una de les sensacions més desagradables que podem patir. La sentim quan esperem una notícia. La patim quan esperem el resultat d’una entrevista de feina, quan volem començar un projecte amb algú o quan ens acabem de menjar els grams de raïm i pensem en l’any vinent. La incertesa serà una de les paraules que no faltarà en el resum d’aquest any. Com ho podem fer perquè no ens guanyi la partida?

Hi ha una expressió catalana que no fem servir prou i és la següent: “aquesta persona t’ha enverinat”. Vindria a ser allò que algú “no et fa bé”. I no només això, sinó que la seva presència et pot arribar a anular. De fet, et fa sentir petit/a. Si això ens passa en la nostra vida privada, si és pot, doncs adéu-siau. Però i si passa a la feina? I si ens amarga el sou, per dir-ho així? En aquest episodi aprendrem a identificar persones tòxiques i com evitar seguir-los el joc.

Desconnectar. És la paraula de moda. Els avis i les àvies en deien "treure el cap a passejar” i ara s’ha convertit gairebé en una necessitat imposada pel ritme de vida i per la situació que ens toca viure. Però no és senzill. Perquè podem desconnectar malament o fer-ho i no carregar prou les piles. Quina és la millor manera per desconnectar? Quins símptomes ens fan pensar que ja ens toca fer-ho? Quines situacions ens ajudaran encara més a aconseguir-ho? Desconnecta 15 minuts amb nosaltres i n’aprendr

Segur que t'ha passat. Per una discussió a la feina. Per una conversa amb la família. Per un comentari de la parella o perquè algú t’ha mirat malament pel carrer. Fins i tot perquè no ha sonat la teva cançó preferida a la ràdio o perquè al súper no tenien els teus tomàquets. Un dia es pot creuar de la manera més tonta. I ara què? Pots seguir disgustat/ada o intentar provar algun d’aquests consells i remuntar la jornada. Ho intentem?