Aquesta Setmana de la Llengua asseiem a "El divan" Barnaby Griffiths, que ha consagrat la seva vida a navegar pels matisos entre dues llengües que s'estima, l'anglès i el català. Ell diu que és un "britalan", algú capaç de perfeccionar com s'ensenya la llengua de Shakespeare aquí, saltant dreceres, anant a l'arrel d'allò que més ens costa assimilar. 40 anys després de passar en cotxe per Barcelona com a turista, Griffiths ara no se'n pot estar, de la capital catalana. Aprofita aquest enamorament per acostar-nos a la seva cultura. Una unió perfecta entre dues llengües mil·lenàries.

A la tardor de la seva vida, Federico Trillo mira enrere i no s'arronsa. Malgrat que va ser viral abans de la irrupció de les xarxes socials, aquest antic president del Congrés dels Diputats i pedra angular de la reconstrucció de l'espai conservador espanyol tal com ara l'entenem, s'asseu a "El divan" i contemporitza amb l'acció policial contra els votants de l'1 d'Octubre a Catalunya, amb l'argument que només van rebre garrotades durant mitja hora. Demana presó per a Carles Puigdemont, i ens insta a homenatjar Israel com a mur de contenció de mals majors. Un personatge històric sense pèls a la llengua.

Aprofitant la publicació del seu últim llibre, "El mal entès", asseiem Màrius Serra a "El divan", perquè ens encomani aquesta dèria que li ve de menut de jugar amb la llengua (com fa diàriament des de fa ja dues dècades a l'antena de Catalunya Ràdio) i l'alegria que desprèn, un estat d'ànim que és el motor de la seva vida. També hem gosat demanar-li què hem de fer amb l'estat de la llengua catalana. Ras i curt, diu que no vol malentesos: hem de ser tots plegats part de la solució, obrint la ment i sent menys primmirats.

Agnès Marquès s'asseu a "El divan" amb el seu llibre "La segona vida de Ginebra Vern" sota el braç. El viatge literari per Texas, que li ha valgut el premi Ramon Llull, li serveix també per evocar el luxe del silenci pel qual tant sospira. El busca quan es refugia entre pins a prop del mar així que la intensitat dels mitjans de comunicació l'hi permet. Entre records d'infantesa a Euskadi i memòries de ràdio esportiva al cotxe dels pares, l'autora reflexiona sobre el periodisme i les pràctiques de pescar clics que han portat la professió a llocs que preferiria evitar. Veritat, fets, interpretacions, percepcions i secrets formen part d'una conversa plena de subtileses.

Ramon Tremosa diu que la música li ha salvat la vida, sigui consumint-la o cantant com a tenor a la coral del barri de Gràcia. Economista eminent, va aprendre de Plató que a la política no t'hi pots estar una vida. Per això, ara s'ha consagrat del tot a l'ensenyament, la seva passió, mentre manté un amor insubornable per Catalunya, hereu de la pagesia que va viure de jove a l'Alta Ribagorça i al Pla d'Urgell. I al futur li demana, a banda de gaudir de família, amics i viatges, no haver de dedicar-se a defensar la seva llengua, que considera qüestionada.

El metge palestí Akram Loubad, el convidat d'avui a "El divan", no sap quin dia va néixer. Li van negar la identitat. Només li queden tres germans vius. N'eren 10, a casa. Una casa que va passar a ser una tenda de campanya, en un camp de refugiats, a 20 quilòmetres de la Franja de Gaza. D'aquell territori en recorda els carrers estrets, el lavabo compartit i una vida tan dura i tan inhumana que el van forçar a l'exili. Està agraït a Catalunya per haver-li donat oportunitats i haver-li tornat la dignitat. I dels israelians, diu que hi té empatia, però que és una societat malalta perquè odien.

Demanar-li a l'Enric Calpena que assegui Catalunya a "El divan" era tota una gosadia. Així que hem preferit asseure-l'hi a ell perquè ens expliqui quins episodis de la nostra història mereixen ser ben analitzats. Resulta que ho són tots! Comptat i debatut, el nostre convidat a "El divan" està convençut que el nostre és un país traumatitzat. Que li falta tranquil·litat. Un autèntic bany de realitat considerant que ens ho avança algú que ha estat "En guàrdia" durant més de mil programes a la ràdio pública i nacional de Catalunya.

En aquest programa, a "El divan", una dona de cap a peus, conscient de l'esforç de la multitud de dones que han treballat intensament durant generacions perquè ella avui pugui ser una metgessa d'èxit. I això que la doctora María Pérez va apostar per la medicina integrativa malgrat la profunda desconfiança que l'envoltava. Es defineix com una dona valenta. No ho diu per dir. Castellana de soca-rel, filla de guàrdia civil, va votar al referèndum d'independència de Catalunya i va explicar a les seves filles que cal sempre tenir criteri propi a la vida. Paraula de dona d'èxit.

El catedràtic d'ètica Norbert Bilbeny, que s'asseu avui a "El divan", va aprendre ràpid que allò de raspallar abrics a la sastreria Élite de Barcelona, on treballava de marrec, no estava fet per a ell. Dibuixar i llegir el van alliberar d'aquella vida, que va transformar més tard en el conreu d'una curiositat insaciable, que l'ha portat a reflexionar sobre la vida, la immigració i una Catalunya que voldria econòmicament més lliure. Però sense independència. El que sí que és innegociable per a aquest lletraferit, amant de Bach i Mozart, és el gaudi de la companyia d'altres persones. I mirar el cel i les Plèiades. Un altre espectacle de vida que no es vol perdre mai.

El camí de l'oest de Catalunya a Noruega és llarg. Sobretot si es passa per Anglaterra. Aquest és l'itinerari vital de la convidada d'avui a "El divan", Mònica Guillén-Royo. Una investigadora del clima, lleidatana, que ho va deixar tot per volar primer a Bristol i després a Oslo, al prestigiós centre de recerca ambiental Cicero, i perseguir la fascinació intel·lectual provocada per un llibre que li va canviar la vida: "Una teoria de les necessitats humanes". Un llibre que l'ha assegut al seu divan particular, i l'ha convençut que treballem, treballem i treballem per tenir més quan no ens cal. I pel camí malbaratem el planeta. Per què ho fem, doncs?