"Anant a les guerres, he descobert que ens costa molt fer les coses millor", ens diu el nostre periodista internacional, nascut a la terra de la tramuntana. L'hem sentit narrant la vida d'indrets tan diversos com el Pròxim Orient, Ucraïna, el Pakistan, Veneçuela, Nigèria, Ceuta o Irlanda. Ara li agradaria Àfrica o el civilitzat nord d'Europa. Amb una mirada crítica s'expressa: "Estic desencantat del periodisme davant dels canvis socials. El problema de la justícia ho irradia tot", afegeix. Persona de principis, té les arrels clares: "Soc d'on em sento i això no m'ho podrà treure ningú", diu. El pare, un home inquiet i curiós. La mare, amb una gran vida interior. El millor que he fet, confessa: "La meva família i la corresponsalia a Jerusalem."

Un divan ple de veus: de Lluís Companys a Picasso, de Pompeu Fabra a Pau Casals, Francesc Macià i la persona que els va conèixer a tots: "L'home de les Neus", el pare d'Andreu Claret. El periodista i escriptor ha guanyat el premi Ramon Llull amb "París érem nosaltres", la vida novel·lada del seu pare i també de la seva mare. La República, la guerra, l'exili i tota la nostra historia. "El meu pare podria haver estat un monstre", ens diu, "però es va enamorar de la meva mare". I acaba amb un gràcies per contribuir a omplir els silencis.

"Soc un romàntic a qui li agraden les lentes. He après a cantar de manera autodidacta. Quan surto a l'escenari, el personatge Jordi LP fa tot allò que jo no soc; en realitat, soc molt tímid. Ara puc dir una cosa molt bèstia i no ofendre. M'encanta trencar l'espai entre l'escenari i el públic. El millor que he fet a la vida és fer passar bones estones al públic. És clar que arribes a casa després de triomfar al Casino de Madrid i et sents sol", confessa l'humorista.

"En Carles (Sabater) va deixar una petjada que no es pot esborrar. Volem preservar el llegat de Sau. Els Rolling Stones m'han il·luminat i marcat el camí. Em sento molt afortunat de la meva carrera i dels companys de viatge que he tingut. Ara fem documentals de gastronomia. Ja tenim una pàgina web (Catalunya Comestible). Si tingués una segona oportunitat de viure, aniria menys de pressa", diu.

Txe Arana és la veu, la força, la passió i la valentia per afrontar reptes nous. Sempre, des de la comunicació. Li agrada la música, el teatre, la ràdio i la televisió. Fa poc s'ha sotmès a dues intervencions "a cervell obert". I avui encara més surt a abraçar la vida; la curiositat l'empeny i no es rendeix, diu. Es transforma i s'adapta, no cal córrer i aprendre a assaborir el que té de bo la calma. Un divan trepidant.

"Jo soc de la Fuliola, fill de pagès, a l'Urgell. Viure una pedregada és un clar exemple de superació. Jo volia ser advocat i vaig marxar: el que costa desenganxar-se de la vida del poble! Com més dificultats hi ha, com més complex és el camí, més força cal tenir per aconseguir l'objectiu si l'objectiu és noble. Quan em van convidar a formar part de la companyia Vallformosa, em deien que era impossible remuntar-la. I allò va ser el meu repte. Vam fer de la necessitat virtut. Es tracta de transformar. Ara l'han premiat com a millor celler de Catalunya. I el territori? El meu somni és intentar fer realitat aquest procés de transformació, aquest canvi de relacions de qui treballa la terra amb qui té el mitjà de producció. I que la gent que treballa la terra no siguin els últims de la fila", diu.

L'assagista José A. Marina escriu ara "El deseo interminable", un recorregut per la història del desig com a motor de l'activitat humana. I a "El divan" desgrana idees: "La raó està al servei dels sentiments perquè no té força motivadora. El desig sempre promet més del que et dona. La veritable justícia ha de jugar en favor de la felicitat dels individus. Si no cuidem el sentit crític de les persones, acabarem considerant com a veritat el que el poder ens digui que ho és. Les noves tecnologies no ajuden a crear arguments. Estem abdicant del nostre sentit crític? Hem de sortir al carrer i preguntar què preocupa la gent. Ens hem d'ocupar de la felicitat dels altres."

"Tenia les melodies al cap quan encara no sabia llegir partitures. La música és la manera més fàcil de comunicar-me i la primera que vaig entendre. La música em guia", ens diu la jove i brillant violinista. Va fer el seu primer concert quan tenia set anys. Abans, als quatre, tocava amb el violí entre les cames, com si fos un violoncel. "La música, l'art i escoltar-nos ens ajudaria a millorar la situació actual", diu. Es defineix "exigent però sense ser destructiva", reflexiona. Ve a "El divan" amb el seu violí, generosa.

"La maldat d'on ve? Marxo buscant respostes", diu el periodista d'El Periódico, que va estar segrestat sis mesos a Síria. Avui continua "viatjant" a països en conflicte. "Crec que el meu segrest va ser un accident laboral. Jo sabia per què lluitava. Ara soc més prudent a l'hora de controlar els meus silencis i dosificar la informació." Home de valors i professional fins al final, assegura: "El periodisme pot millorar el món."

"Quan la vida ens dol" és l'últim llibre del psicòleg que sempre està al costat de les persones, siguin com siguin, facin el que facin. "La punyetera vida és la que ens sacseja", diu. I va afegint perles al llarg d'"El divan": "Hem pensat que tot és una malaltia singular, quan necessitem dels altres per sentir-nos bé. Hi ha persones que vivim atrapades en el que diuen de nosaltres. Si tot està previst i tot passa com està previst, tu no dubtaràs mai. I la vida no és així. Has de saber gestionar els riscos. Soc un optimista vital i un depressiu social. Soc adolescent perquè cada dia vull descobrir una cosa nova a la vida. He tingut la sort de viure una professió que en algun moment ha modificat la vida de les persones. Ajustant els desitjos a les possibilitats ens acostarem a la felicitat."