Solidaris

Creuar el mar Mediterrani és més perillós que mai. 2.270 persones hi han mort intentant-ho l'últim any, un de cada 51 que ha aconseguit trepitjar terra ferma, segons el darrer informe de l'ONU. La capacitat de rescat de les ONGs s'ha reduït, l'Europa de Salvini (i no només...) tanca els seus ports, l'Open Arms no pot navegar i Líbia és una presó a cel obert. 80 anys després, la història es repeteix. Al "Solidaris" refem la ruta de l'exili massiu republicà fugint de les tropes de Franco i avui arribem fins al camp de l'horror de Ribesaltes, acompanyats del mediador cultural Eloi Torrents, de l'historiador Eric Forcada, del responsable del programa de refugiats i immigrants de la Creu Roja, Òscar Barbero, i de la directora de la fundació Migra Studium, María del Carmen de la Fuente. I parlem amb la Yasmine i el Maksym, dos refugiats de Costa d'Ivori i d'Ucraïna que acaben d'arribar a Catalunya, i amb la Marta Baylina, que ha acollit un refugiat sirià a casa seva.

Creuar el mar Mediterrani és més perillós que mai. 2.270 persones hi han mort intentant-ho l'últim any, un de cada 51 que ha aconseguit trepitjar terra ferma, segons el darrer informe de l'ONU. La capacitat de rescat de les ONGs s'ha reduït, l'Europa de Salvini (i no només...) tanca els seus ports, l'Open Arms no pot navegar i Líbia és una presó a cel obert. 80 anys després, la història es repeteix. Al "Solidaris" refem la ruta de l'exili massiu republicà fugint de les tropes de Franco i avui arribem fins al camp de l'horror de Ribesaltes, acompanyats del mediador cultural Eloi Torrents, de l'historiador Eric Forcada, del responsable del programa de refugiats i immigrants de la Creu Roja, Òscar Barbero, i de la directora de la fundació Migra Studium, María del Carmen de la Fuente. I parlem amb la Yasmine i el Maksym, dos refugiats de Costa d'Ivori i d'Ucraïna que acaben d'arribar a Catalunya, i amb la Marta Baylina, que ha acollit un refugiat sirià a casa seva.

Creuar el mar Mediterrani és més perillós que mai. 2.270 persones hi han mort intentant-ho l'últim any, un de cada 51 que ha aconseguit trepitjar terra ferma, segons el darrer informe de l'ONU. La capacitat de rescat de les ONGs s'ha reduït, l'Europa de Salvini (i no només...) tanca els seus ports, l'Open Arms no pot navegar i Líbia és una presó a cel obert. 80 anys després, la història es repeteix. Al "Solidaris" refem la ruta de l'exili massiu republicà fugint de les tropes de Franco i avui arribem fins al camp de l'horror de Ribesaltes, acompanyats del mediador cultural Eloi Torrents, de l'historiador Eric Forcada, del responsable del programa de refugiats i immigrants de la Creu Roja, Òscar Barbero, i de la directora de la fundació Migra Studium, María del Carmen de la Fuente. I parlem amb la Yasmine i el Maksym, dos refugiats de Costa d'Ivori i d'Ucraïna que acaben d'arribar a Catalunya, i amb la Marta Baylina, que ha acollit un refugiat sirià a casa seva.

Prop de mig milió de dones i nens, famílies senceres, intel·lectuals, polítics i artistes, van haver de fugir, nord enllà, de les tropes franquistes que avui fa exactament 80 anys van entrar a Barcelona. És l'èxode més gran de la nostra història contemporània. Avui al "Solidaris" refarem aquestes rutes clandestines de l'exili cap a la Catalunya del Nord, seguint els passos del president Companys, de Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra, Pere Quart o Rovira i Virgili, al mas Perxés d'Agullana, creuarem la ratlla pels colls de Lli i Manrella fins a arribar a Ceret i al camp de concentració de Ribesaltes. Reflexionem sobre els exilis d'ahir, els d'avui i esperem que no els de demà. Perquè, amb 68 milions de refugiats al món, segons l'ACNUR, sobretot en països empobrits, no hem après la lliçó. La història es repeteix.

Prop de mig milió de dones i nens, famílies senceres, intel·lectuals, polítics i artistes, van haver de fugir, nord enllà, de les tropes franquistes que avui fa exactament 80 anys van entrar a Barcelona. És l'èxode més gran de la nostra història contemporània. Avui al "Solidaris" refarem aquestes rutes clandestines de l'exili cap a la Catalunya del Nord, seguint els passos del president Companys, de Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra, Pere Quart o Rovira i Virgili, al mas Perxés d'Agullana, creuarem la ratlla pels colls de Lli i Manrella fins a arribar a Ceret i al camp de concentració de Ribesaltes. Reflexionem sobre els exilis d'ahir, els d'avui i esperem que no els de demà. Perquè, amb 68 milions de refugiats al món, segons l'ACNUR, sobretot en països empobrits, no hem après la lliçó. La història es repeteix.

Prop de mig milió de dones i nens, famílies senceres, intel·lectuals, polítics i artistes, van haver de fugir, nord enllà, de les tropes franquistes que avui fa exactament 80 anys van entrar a Barcelona. És l'èxode més gran de la nostra història contemporània. Avui al "Solidaris" refarem aquestes rutes clandestines de l'exili cap a la Catalunya del Nord, seguint els passos del president Companys, de Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra, Pere Quart o Rovira i Virgili, al mas Perxés d'Agullana, creuarem la ratlla pels colls de Lli i Manrella fins a arribar a Ceret i al camp de concentració de Ribesaltes. Reflexionem sobre els exilis d'ahir, els d'avui i esperem que no els de demà. Perquè, amb 68 milions de refugiats al món, segons l'ACNUR, sobretot en països empobrits, no hem après la lliçó. La història es repeteix.

Prop de mig milió de dones i nens, famílies senceres, intel·lectuals, polítics i artistes, van haver de fugir, nord enllà, de les tropes franquistes que avui fa exactament 80 anys van entrar a Barcelona. És l'èxode més gran de la nostra història contemporània. Avui al "Solidaris" refarem aquestes rutes clandestines de l'exili cap a la Catalunya del Nord, seguint els passos del president Companys, de Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra, Pere Quart o Rovira i Virgili, al mas Perxés d'Agullana, creuarem la ratlla pels colls de Lli i Manrella fins a arribar a Ceret i al camp de concentració de Ribesaltes. Reflexionem sobre els exilis d'ahir, els d'avui i esperem que no els de demà. Perquè, amb 68 milions de refugiats al món, segons l'ACNUR, sobretot en països empobrits, no hem après la lliçó. La història es repeteix.

Prop de mig milió de dones i nens, famílies senceres, intel·lectuals, polítics i artistes, van haver de fugir, nord enllà, de les tropes franquistes que avui fa exactament 80 anys van entrar a Barcelona. És l'èxode més gran de la nostra història contemporània. Avui al "Solidaris" refarem aquestes rutes clandestines de l'exili cap a la Catalunya del Nord, seguint els passos del president Companys, de Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra, Pere Quart o Rovira i Virgili, al mas Perxés d'Agullana, creuarem la ratlla pels colls de Lli i Manrella fins a arribar a Ceret i al camp de concentració de Ribesaltes. Reflexionem sobre els exilis d'ahir, els d'avui i esperem que no els de demà. Perquè, amb 68 milions de refugiats al món, segons l'ACNUR, sobretot en països empobrits, no hem après la lliçó. La història es repeteix.

Les cambreres de pis, treballadores de neteja dels hotels, són l'última baula de les externalitzacions massives a la baixa. Amb prou feines cobren dos euros per cada habitació d'hotel que netegen. N'han de fer entre vint i trenta al dia, contra rellotge, en jornades de vuit hores que s'acaben allargant fins a les deu o dotze, sense poder descansar el cap de setmana. A l'estat espanyol la bretxa salarial femenina és encara del 14% i s'agreuja amb la maternitat. Les dones han pagat més cara la crisi i la recuperació les ha oblidat. Les feines de casa no pagades suposarien el 41% del PIB estatal, 443.000 milions d'eurus l'any, si remuneréssim cuinar, netejar la llar, tenir cura de fills i avis. Entrevistem les "kellys" Eulàlia Corralero i Manuela Santos. Parlem amb la directora de l'hotel Barcelona 1882, Anna Castan; el secretari de negociació col·lectiva del sector serveis de CCOO, Esteban Sanabria; la directora de Segundo Mundo, Pili Malagarriga, i Cristina Rovira, d'Oxfam Intermón.

Les cambreres de pis, treballadores de neteja dels hotels, són l'última baula de les externalitzacions massives a la baixa. Amb prou feines cobren dos euros per cada habitació d'hotel que netegen. N'han de fer entre vint i trenta al dia, contra rellotge, en jornades de vuit hores que s'acaben allargant fins a les deu o dotze, sense poder descansar el cap de setmana. A l'estat espanyol la bretxa salarial femenina és encara del 14% i s'agreuja amb la maternitat. Les dones han pagat més cara la crisi i la recuperació les ha oblidat. Les feines de casa no pagades suposarien el 41% del PIB estatal, 443.000 milions d'eurus l'any, si remuneréssim cuinar, netejar la llar, tenir cura de fills i avis. Entrevistem les "kellys" Eulàlia Corralero i Manuela Santos. Parlem amb la directora de l'hotel Barcelona 1882, Anna Castan; el secretari de negociació col·lectiva del sector serveis de CCOO, Esteban Sanabria; la directora de Segundo Mundo, Pili Malagarriga, i Cristina Rovira, d'Oxfam Intermón.