Solidaris

Es busca família d'acollida. Al país del "Volem acollir", que proclama "Casa nostra, casa vostra", som a la cua d'Europa: només el 13% dels 7.000 nens i nenes catalans separats dels seus pares biològics tenen una família d'acollida, mentre que a Anglaterra o Suècia són el 70% i a França el 55%. La resta, gairebé un de cada deu, han de viure en centres. Per què a les famílies catalanes ens costa tant acollir? És un problema cultural o econòmic i de conciliació? Encara confonem l'adopció amb l'acolliment, temporal? O és la por de la separació, d'haver d'acomiadar-se de l'infant? Al "Solidaris" entrevistem la Creu de Sant Jordi Montse Juvanteny i parlem amb la Violeta Gumà, l'Oriol Joseph, el Sergi Càmara, la Roser Pinyot i la Montserrat Martínez, que han obert les portes de casa seva per donar una segona oportunitat a menors tutelats.

Es busca família d'acollida. Al país del "Volem acollir", que proclama "Casa nostra, casa vostra", som a la cua d'Europa: només el 13% dels 7.000 nens i nenes catalans separats dels seus pares biològics tenen una família d'acollida, mentre que a Anglaterra o Suècia són el 70% i a França el 55%. La resta, gairebé un de cada deu, han de viure en centres. Per què a les famílies catalanes ens costa tant acollir? És un problema cultural o econòmic i de conciliació? Encara confonem l'adopció amb l'acolliment, temporal? O és la por de la separació, d'haver d'acomiadar-se de l'infant? Al "Solidaris" entrevistem la Creu de Sant Jordi Montse Juvanteny i parlem amb la Violeta Gumà, l'Oriol Joseph, el Sergi Càmara, la Roser Pinyot i la Montserrat Martínez, que han obert les portes de casa seva per donar una segona oportunitat a menors tutelats.

Es busca família d'acollida. Al país del "Volem acollir", que proclama "Casa nostra, casa vostra", som a la cua d'Europa: només el 13% dels 7.000 nens i nenes catalans separats dels seus pares biològics tenen una família d'acollida, mentre que a Anglaterra o Suècia són el 70% i a França el 55%. La resta, gairebé un de cada deu, han de viure en centres. Per què a les famílies catalanes ens costa tant acollir? És un problema cultural o econòmic i de conciliació? Encara confonem l'adopció amb l'acolliment, temporal? O és la por de la separació, d'haver d'acomiadar-se de l'infant? Al "Solidaris" entrevistem la Creu de Sant Jordi Montse Juvanteny i parlem amb la Violeta Gumà, l'Oriol Joseph, el Sergi Càmara, la Roser Pinyot i la Montserrat Martínez, que han obert les portes de casa seva per donar una segona oportunitat a menors tutelats.

Es busca família d'acollida. Al país del "Volem acollir", que proclama "Casa nostra, casa vostra", som a la cua d'Europa: només el 13% dels 7.000 nens i nenes catalans separats dels seus pares biològics tenen una família d'acollida, mentre que a Anglaterra o Suècia són el 70% i a França el 55%. La resta, gairebé un de cada deu, han de viure en centres. Per què a les famílies catalanes ens costa tant acollir? És un problema cultural o econòmic i de conciliació? Encara confonem l'adopció amb l'acolliment, temporal? O és la por de la separació, d'haver d'acomiadar-se de l'infant? Al "Solidaris" entrevistem la Creu de Sant Jordi Montse Juvanteny i parlem amb la Violeta Gumà, l'Oriol Joseph, el Sergi Càmara, la Roser Pinyot i la Montserrat Martínez, que han obert les portes de casa seva per donar una segona oportunitat a menors tutelats.

Es busca família d'acollida. Al país del "Volem acollir", que proclama "Casa nostra, casa vostra", som a la cua d'Europa: només el 13% dels 7.000 nens i nenes catalans separats dels seus pares biològics tenen una família d'acollida, mentre que a Anglaterra o Suècia són el 70% i a França el 55%. La resta, gairebé un de cada deu, han de viure en centres. Per què a les famílies catalanes ens costa tant acollir? És un problema cultural o econòmic i de conciliació? Encara confonem l'adopció amb l'acolliment, temporal? O és la por de la separació, d'haver d'acomiadar-se de l'infant? Al "Solidaris" entrevistem la Creu de Sant Jordi Montse Juvanteny i parlem amb la Violeta Gumà, l'Oriol Joseph, el Sergi Càmara, la Roser Pinyot i la Montserrat Martínez, que han obert les portes de casa seva per donar una segona oportunitat a menors tutelats.

Es busca família d'acollida. Al país del "Volem acollir", que proclama "Casa nostra, casa vostra", som a la cua d'Europa: només el 13% dels 7.000 nens i nenes catalans separats dels seus pares biològics tenen una família d'acollida, mentre que a Anglaterra o Suècia són el 70% i a França el 55%. La resta, gairebé un de cada deu, han de viure en centres. Per què a les famílies catalanes ens costa tant acollir? És un problema cultural o econòmic i de conciliació? Encara confonem l'adopció amb l'acolliment, temporal? O és la por de la separació, d'haver d'acomiadar-se de l'infant? Al "Solidaris" entrevistem la Creu de Sant Jordi Montse Juvanteny i parlem amb la Violeta Gumà, l'Oriol Joseph, el Sergi Càmara, la Roser Pinyot i la Montserrat Martínez, que han obert les portes de casa seva per donar una segona oportunitat a menors tutelats.

Segons la prestigiosa revista mèdica The Lancet, el nombre de parts per cesària s'ha gairebé doblat al món els darrers 15 anys: fins al 21%. L'Organització Mundial de la Salut alerta d'aquest augment preocupant: les cesàries s'haurien de limitar a només al 10% dels naixements, i només per raons mèdiques. Per sobre d'aquest percentatge no està demostrat que redueixi la mortalitat. Les cesàries salven vides, sí, però com qualsevol operació quirúrgica, té riscos i conseqüències psicològiques per a les mares. Als hospitals públics catalans la taxa de cesàries dobla aquesta recomanació: 23%. I als privats es dispara fins al 38%! En canvi, al País Basc, posem per cas, no arriba al 16%. Per què aquesta diferència tan gran? Té una explicació mèdica o és una raó més aviat econòmica, organitzativa de les clíniques i pel temor dels metges a problemes legals? I les mares tenen dret a decidir? En parlem amb professionals mèdics i mares que ens expliquen la seva experiència.

Segons la prestigiosa revista mèdica The Lancet, el nombre de parts per cesària s'ha gairebé doblat al món els darrers 15 anys: fins al 21%. L'Organització Mundial de la Salut alerta d'aquest augment preocupant: les cesàries s'haurien de limitar a només al 10% dels naixements, i només per raons mèdiques. Per sobre d'aquest percentatge no està demostrat que redueixi la mortalitat. Les cesàries salven vides, sí, però com qualsevol operació quirúrgica, té riscos i conseqüències psicològiques per a les mares. Als hospitals públics catalans la taxa de cesàries dobla aquesta recomanació: 23%. I als privats es dispara fins al 38%! En canvi, al País Basc, posem per cas, no arriba al 16%. Per què aquesta diferència tan gran? Té una explicació mèdica o és una raó més aviat econòmica, organitzativa de les clíniques i pel temor dels metges a problemes legals? I les mares tenen dret a decidir? En parlem amb professionals mèdics i mares que ens expliquen la seva experiència.

Segons la prestigiosa revista mèdica The Lancet, el nombre de parts per cesària s'ha gairebé doblat al món els darrers 15 anys: fins al 21%. L'Organització Mundial de la Salut alerta d'aquest augment preocupant: les cesàries s'haurien de limitar a només al 10% dels naixements, i només per raons mèdiques. Per sobre d'aquest percentatge no està demostrat que redueixi la mortalitat. Les cesàries salven vides, sí, però com qualsevol operació quirúrgica, té riscos i conseqüències psicològiques per a les mares. Als hospitals públics catalans la taxa de cesàries dobla aquesta recomanació: 23%. I als privats es dispara fins al 38%! En canvi, al País Basc, posem per cas, no arriba al 16%. Per què aquesta diferència tan gran? Té una explicació mèdica o és una raó més aviat econòmica, organitzativa de les clíniques i pel temor dels metges a problemes legals? I les mares tenen dret a decidir? En parlem amb professionals mèdics i mares que ens expliquen la seva experiència.

Segons la prestigiosa revista mèdica The Lancet, el nombre de parts per cesària s'ha gairebé doblat al món els darrers 15 anys: fins al 21%. L'Organització Mundial de la Salut alerta d'aquest augment preocupant: les cesàries s'haurien de limitar a només al 10% dels naixements, i només per raons mèdiques. Per sobre d'aquest percentatge no està demostrat que redueixi la mortalitat. Les cesàries salven vides, sí, però com qualsevol operació quirúrgica, té riscos i conseqüències psicològiques per a les mares. Als hospitals públics catalans la taxa de cesàries dobla aquesta recomanació: 23%. I als privats es dispara fins al 38%! En canvi, al País Basc, posem per cas, no arriba al 16%. Per què aquesta diferència tan gran? Té una explicació mèdica o és una raó més aviat econòmica, organitzativa de les clíniques i pel temor dels metges a problemes legals? I les mares tenen dret a decidir? En parlem amb professionals mèdics i mares que ens expliquen la seva experiència.